Una de les últimes posades en escena d'aquesta obra («The Homecoming») de Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008), escrita fa més de cinquanta anys i estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company, es va representar el 2007 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, amb el títol «Tornar a casa», sota la direcció de Ferran Madico. El 2013, la companyia FROG, que ara la recupera, la va presentar al Versus Teatre.
La nova posada en escena de la companyia FROG, recollida i intimista en un espai reduït, primer com el Versus Teatre i ara el Teatre Gaudí Barcelona, sembla tota una altra cosa d'aquella de fa catorze anys al TNC. Del que no es desprèn l'obra, però, és del llast que arrossega des del primer dia: el tractament una mica desconcertant que Harold Pinter va imprimir fa més de mig segle a l'única protagonista femenina de l'obra (Ruth), la muller i mare de tres fills del professor de filosofia (Teddy), fill gran de la casa a la qual torna per uns dies, passant per Venècia, en un viatge des de la seva residència dels Estats Units.
L'anècdota és coneguda. El fill d'una família anglesa de classe mitjana, tirant a baixa, torna un dia de visita a la casa pairal després d'haver-se graduat en una universitat americana en Filosofia. I no només això. S'hi havia emportat la dona, amb qui es va casar abans de marxar d'Anglaterra i amb qui ha tingut tres fills, i que els de casa no coneixen. La parella fa una visita de cortesia al pare, un oncle i dos germans del fill gran que viuen tots plegats a la casa de Londres des que la mare va morir.
A hores d'ara, tothom ja sap que enfrontar-se a una obra de Harold Pinter és enfrontar-se als seus silencis i les seves pauses volgudes. Això és el que va fer Ferran Madico al TNC que, en la impressió llunyana d'aquella estrena, "pinteritzava" del tot el muntatge amb una fidelitat extrema, tenint en compte que moltes direccions cauen en la temptació de remenar i remenar la proposta de l'autor fins a fer-la gairebé nova.
No és aquest el cas, tampoc, de la versió i direcció de Salvador Esplugas, que es manté igualment fidel al fons de l'obra. En tot cas, la seva mirada tendeix a reduir les pauses i els silencis en una mesura de prudència escènica, perquè l'obra dura un parell d'hores, i perquè, en un espai petit, un excés de silencis crearia un buit massa tens en contacte amb els espectadors. Ben al contrari, Esplugas, reforça el paper del pare de família i li dóna un relleu destacable en cadascuna de les seves intervencions: no hi ha serenitat tallant a través de la paraula sinó que hi ha visceralitat de la paraula gairebé fins a arribar a les mans, ni que sigui a bastonades del vell patriarca.
Salvador Esplugas enforteix el caràcter, titllat d'absurd en un principi, i que, a cinquanta anys vista, encara en té alguna cosa, d'absurd, si un pensa que la relació que s'estableix entre el fill pròdig i la resta de la família de mascles, amb la mirada posada en la desconeguda Ruth, en llenguatge actual, ratlla el que es podria considerar l'esclavatge modern o el tràfic i explotació de persones.
Perquè no es pot negar que Harold Pinter trepitja la frontera de la incredulitat quan pretén que els espectadors acceptin que una parella casada, aparentment ben casada, afillada, de bona posició, ell intel·lectualment raonable, ella epidèrmicament llançada a la bona vida, estableixin gairebé de mutu acord que ella acontenti els instints entre maternals i masculins del pare i germans davant del marit i que accepti abandonar el seu home allà mateix i quedar-se a viure fent de prostituta de luxe a Londres per satisfer el buit i la butxaca de la família carregada d'homes.
I aquesta barrera d'irrealitat, que es traspassava amb tanta facilitat, perquè tot era vàlid, a la dècada dels seixanta del segle passat, ara, de ple en el segle XXI, costa més de superar. La societat teatral espectadora d'avui en dia sembla més avesada a fer-se massatges amb històries planes, creïbles, reals i lights. I Harold Pinter és, des de sempre, tot el contrari.
A partir d'aquí, només queda una opció: acceptar-ne una lectura intel·lectual i donar-ne unes claus que ningú pugui ni afirmar ni desmentir. Per exemple: que ella, Ruth, l'únic personatge femení del muntatge, és el súmmum del símbol de la bellesa, la intel·ligència i la poderosa càrrega sexual, i que per això fa capgirar tots els esquemes de la fauna masclista de la família. O que el pare és un vell malhumorat, geniüt, violent i poca-solta que es pot permetre qualsevol incontinència verbal i qualsevol impertinència insultant, ni que sigui amb una nouvinguda i desconeguda dona del seu fill. Autoritat patriarcal i complicitat de tribu.
Una de les claus de l'atractiu de l'obra en les versions catalanes vistes fins ara és la traducció a la qual recorren els seus directors, signada en el seu dia per Joaquim Mallafrè (la primera, Institut del Teatre / Edicions del Mall, 1986 i la segona, Arola Editors, 2007) i que, revisada amb motiu de l'estrena al TNC, manté encara algunes expressions descaradament col·loquials, però molt arrelades en la veu popular, com la de "fot-li gastos", que repeteix algunes vegades el vell Max. O l'expressió dialectal "brossa", per referir-se a les "escombraries" i que la companyia ha respectat.
A «Qui a casa torna» la gent acaba fent-s'hi un fart de fumar. Els "puros" i els "cigarros" van a dojo. I el fum, com una boirina d'efectes escènic, també. En canvi, curiosament per l'ambient que retrata, s'hi beu poc —¿opció de l'autor?— i, si s'hi beu, no s'hi beu pas alcohol, s'hi beu només aigua. Tot un contrast d'ironia.
Remarcable el paper del personatge Max (Enric Cervera), el vell pare de família, antic carnisser que ha enterrat la vida entre tallants i pilons de carn. Destaca també el paper del fill mitjà, Lenny (Xavi Mañé), un macarró professional que viu del negoci de la prostitució que regenta al carrer i en apartaments de luxe. I el paper del fill petit de la família, Joey (Carles Garcia Llidó), aspirant a boxejador. Teddy (Màrius Hernández) és el fill gran que “torna a casa”, immers entre la serenor i la fidelitat a la sang. I l'actriu Gemma Deusedas / Karme Màlaga (2013) és Ruth, la seva dona, exposada i disposada, com a fruit saborós, al desig, la gelosia i la fantasia eròtica de la nissaga. Entremig de tots ells, l'oncle Sam (Rafel Pi), educat i bon jan —l'altra cara de la família—, un taxista reconegut de la ciutat, amb bona clientela, que acaba destapant amb una confessió irada, amb risc d'atac de cor, el mite amagat de la mare morta. El muntatge no té data de caducitat. I és que Pinter és molt Pinter. Sobretot si cau en bones mans. (...)
