La companyia La Viciosa manté la seva línia de teatre compromès, una definició que per comoditat benestant ja semblava que fos exiliada. I ho fa sense prescindir de l'aire poètic i simbolista, però també sense obviar la denúncia social que hi ha al darrere. Ho va fer amb l'obra «Alhayat o la suma dels dies», sobre els camps de refugiats, un dels espectacles que ha tingut i té encara una gira excepcional en temps de crisi i que s'ha anat reposant en auditoris i fins i tot centres cívics perquè lamentablement la seva tesi de caire realista no ha desaparegut de la capa de la terra.
Ara, també amb la dramatúrgia d'Aura Foguet Seguí —que ja va ser coautora amb la seva germana, Laia Foguet, d'«Alhayat o la suma dels dies»— posa el dit a la nafra dels silencis al voltant dels abusos infantils amb una proposta teatral que reuneix diferents registres: la paraula, la música, la poètica i el moviment coreogràfic. I potser hauria de dir també amb una mica de cultura gastronòmica perquè les dues truites cargolades que s'hi cuinen, cargolades com en deien abans, o a la francesa, com en diuen ara, a segons quines hores fan entrar la gana.
Els espectadors caldrà que esperin al desenvolupament complet de la trama per esbrinar què és el que li passa a la petita / adolescent / jove Rita, interpretada en diferents etapes de la seva vida per Manar Taljo, que ja era també a «Alhayat...» (El Maldà) i que s'ha vist recentment a «Síndrome de gel» (Teatre Lliure), una actriu barcelonina filla de pare sirià i mare catalana que té l'avantatge de poder alternar papers de personatges relacionats amb el seu doble origen.
No només serà ella la que desvelarà el secret fet silenci durant anys i que posa l'avi de la família a l'ull de la sospita sinó que també aniran desfent el misteri la seva mare (l'actriu Bàrbara Roig, que fa doblet amb el paper d'amiga i companya de la Rita) i l'àvia (l'actriu Carmela Poch) que és qui tanca l'obra amb una al·legoria poètica sobre la por de la Rita a la maternitat pel temor a no poder fugir del pes que arrosseguen tant ella com la seva mare, víctimes d'abusos infantils per part de l'avi, silenciat com una cuirassa protectora per l'àvia.
La dramatúrgia de «Qui no s'atreveix a tremolar» transcorre en un conglomerat de peces, gairebé píndoles —crec que es podria escurçar una mica, per repetitiva, la del mercat— algunes més dramàtiques, d'altres més lúdiques —com la del tanatori festiu— i que en alguns casos recorren al flashback entre elles i que van perfilant el què i el perquè de cadascuna de les tres dones de la família, sempre davant d'un joc de teló de fons fet de tuls blaus de mar amb una melòdica remor d'ones. La incògnita que lliga la trama és la por i els dubtes de la Rita —¿es pot ser mare si s'han patit abusos infantils?—, també el caràcter aspre i possessiu de la mare —¿es pot ser mare oberta i confiada si s'han patit abusos infantils?—, i la dolcesa cuirassada de l'àvia.
L'obra fa un retomb final, des de la poètica que ha impregnat tota la trama a la cruesa del realisme i la fredor de les estadístiques. Micro en mà —el so potencia el muntatge i no estalvia decibels malgrat les dimensions petites de la sala— es van recitant els tants per cents d'abusos infantils, els seus hàbitats més usuals, les víctimes majoritàries i les característiques dels abusadors. Només el refugi de la platja i la suavitat de la sorra, amb les ones que arriben i se'n van, acaronen les pors que el silenci ha covat en milers de Rites com la petita Rita de «Qui no s'atreveix a tremolar». (...)
