Aura Foguet escampa els fantasmes amb una història tendra que es va explicant a cops. És un trencaclosques que no s’identifica amb tota la trama (i també la seva valentia) fins al final. Ho fa lluitant contra la por i la foscor, reconeixent que tothom ha de tremolar en algun moment de la vida, s’ha d’expressar vulnerable per empatitzar amb els altres. Els taurons són depredadors, les balenes prefereixen no haver de combatre-hi. Segurament, en aquest quadre en què dues noies debaten si formar una família hi falta la metàfora dels dofins: persones que, sense ser les víctimes directes es converteixen en còmplices de l’abusador des del silenci. O en companys de sororitat per sortir de l’atzucac.
A Purgatorio, Castellucci mostrava amb una cruesa terrorífica com la mare s’estava al menjador mentre el pare abusava del fill. Però, en canvi, el director també s'estremia en la mort del pare a Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu. Amb totes les contradiccions possibles. Foguet fliretja amb la passivitat de Purgatorio però, en canvi, fuig de l'amargor per un ascendent controvertit.
Foguet juga a escopir les dades fredes en una coreografia lúdica d’animals marins. Fent evident la cita “millor no saber-ho”. És una cita dolorosa com aquella de "les nenes s'ajuden" de Girls like that, que fa estada al Versus aquests dies. Tremolar ens fa humans. Perquè ens convida a abraçar-nos per superar aquesta vulnerabilitat de l'altre que s'assumeix com a pròpia. Al final, dirigir-se a públic i plantar veritats que s'obvien, amb estadístiques incontestables deixa baldat tothom. Fer-ho amb una coreografia juganera suavitza 'l'exposició però engrandeix la contradicció.
La companyia La Viciosa va debutar amb Alhayat, o la suma dels dies, un cant fosc sobre les esperances i la crua realitat als camps de refugiats que van escriure entre les dues germanes Laia i Aura Foguet. Ara, encaren una peça amb més tremp dramatúrgic, presentant les escenes desordenades per mantenir intrigues que es resoldran més endavant. Una peça que acaba amb la catarsi implacable de la coreografia final (i un epíleg sobre un possible futur). Potser hi ha algun fil mal enllaçat perquè obliga a una actriu moure el seu personatge a un canvi vital d'actitud en dues escenes, sense ni sortir d'escena. Sens dubte, un dels mèrits del treball és la capacitat camaleònica de transmutar en personatges i situacions, sempre entorn el personatge de la Rita (Bàrbara Roig). Carmela Poch i Manar Taljo fan d'antagonistes com un guà mostrant des de la candidesa de l'àvia a l'amenaça de l'avi. Des de les pors obsessives de la mare, al desig i les ganes de construir de la companya. La llàstima és que en aquest calidoscopi només la presència dels mascles tingui forma d'amenaça (l'avi) o d'absència (el pare). Deixar-hi que hi ressonés la sororitat, obrir l'altaveu del boca orella més enllà de les que s'identifiquen com a vulnerables seria introduir el dofí en el conte de la balena i el tauró. I permetre quina part de responsabilitat té aquest altre mamífer amb les tremolors dels cetacis. O deixar la porta a què l'abraçada no sigui tòxica (com insinua Breach, per cert).
