“Una veu trencada, fràgil, humana, abandonada i sola. Una veu que, amagada a la nit, segueix generant la seva obsessió de ràbia i defensa.” Així és com Moreno Bernardi descriu la veu sortida d’una cantonada i ansiosa per connectar amb una altra veu que protagonitza l’extraordinari monòleg de Bernard-Marie Koltès “La nit just abans dels boscos”. I Moreno porta molt de temps escoltant i explorant totes les tonalitats d’ aquesta veu , al voltant de la qual ha treballat al llarg de vuit anys, i a partir de la qual , ha creat dos espectacles. El primer es deia “La nit”. I en ell , els mateixos Guillem Gefaell i David Menéndez que ara seuen davant un faristol per tal de recórrer totes les tessitures d’aquesta partitura de paraules en permanent explosió, exploraven alhora totes les coreografies del cos a les que podien donar origen aquestes paraules. Es movien per la foscor mostrant alhora l’anhel de contacte i la por al contacte. Arribaven a establir entre ells aquell vincle físic que , al text, el desconegut amb accent estranger sortit de la foscor una nit d’intensa pluja, i el desconegut tan moll com ell al qual ha abordat buscant en aquesta crida quelcom semblant a una ànima bessona, mai no arribaran a establir.
Ara, és el mateix Bernardi, el que es mou per l’escenari, integrat en la polifonia d’un quartet al que cal afegir-li la veu beethoviana de Mònica Hernàndez. Al llarg de l’intens pròleg , les paraules de Koltès se’ns presenten encara com fonemes guturals que busquen prendre forma de la mateixa manera que el desconegut busca l’oïda i la veu d’un altre desconegut. Però un cop iniciat el primer moviment , la veu de la Mònica anirà desgranant un “Cant a l’alegria” que passa de ser esperançador, a semblar sovint una desesperançada constatació de la dificultat per establir vincles comunicatius d’aquest desconegut en la veu del qual , Koltès busca que tots ens hi sentim una mica reconeguts. Un “Cant a l’alegria” que deixa constància també de l’amenaçadora xenofòbia que intenta sempre fer callar amb tota la violència que calgui aquesta veu amb accent estranger. Una veu que de vegades sembla moure’s pel caos i l’angoixa. Que de tant estar a al defensiva, pot agafar sovint un ímpetu gairebé agressiu. Una veu que transmet desemparament, però que al mig de la foscor ens pot semblar també amenaçadorament invasiva. En aquest sentit, el rigorós –el poso de vuit anys, es fa sempre evident- i alhora colpidor treball de Bernardi, donant-li al conjunt la forma d’un quartet, visualitza de forma excel·lent els estats diferenciats amb els quals es pot presentar la polifonia d’una única veu. Bernardi , mentre tant, li atorga una esplèndida gestualitat, tot restant alhora en silenci fins que arriba l’estupenda coda final. Fins que arriba l’epíleg en el qual la veu de Bernardi ens recorda “el fil de silenci que ens permet escoltar a un altre nen, novament abandonat a una altra cantonada d’un altre lloc”.
