Ramon

Teatre

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Premi BBVA de Teatre 2021
Teresa Ferré
Itineraris recomana

Mar Monegal signa i dirigeix una de les propostes de petit format més brillants dels darrers temps. Ramon podria ser una d’aquelles tragicomèdies generacionals sobre la crisi dels 40 causada per una separació sentimental i l’evidència de la precarietat laboral en el món escènic. Rotundament no. Es molt més. Monegal ha parit un monòleg que ens enfronta a una de les malalties actuals més devastadores, l’alzheimer, i què provoca, en aquest cas en el fill que cuida de la mare malalta. El tarambana de fill petit que madura de cop i ens regala una lliçó d’amor i de vida no deixa ningú indiferent. I en aquest muntatge ho aconsegueix la magnífica interpretació de Francesc Ferrer, des de la paraula, el gest i la música. Una encertada escenografia que representa l’habitació d’adolescent on els objectes formen part de la història, i una projecció audiovisual indissociable de la dramatúrgia completen el conjunt d’aquest excel·lent espectacle. 

Intèrprets:
Francesc Ferrer
Direcció:
Mar Monegal
Autoria:
Mar Monegal
Sinopsi:

El Ramon s’acaba de separar de la Patri i, mentre busca pis, s’instal•la a l’habitació d’adolescent de casa dels seus pares. Allà retroba la guitarra, la bicicleta estàtica i tot de cassetes que el transporten als anys 90.

Des de la seguretat de la seva habitació, rememora el seu passat, però el que no s’imagina és que, en el present més immediat, la seva vida està a punt de canviar i convertir-se en una autèntica muntanya russa.

Premi en la categoria de text. Premis de la Crítica 2019

Finalista espectacle petit format. Premis de la Crítica 2019

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ramon

11/11/2019

D'intranscendent a corprenedor

per Jordi Bordes

Terrible i preciosa evolució, a la vegada. Podria ser un monòleg intranscendent, de crisi dels 40, de discussió conjugal perquè, de sobte a la xicota se li ha despertat el seu rellotge biològic. De crisi constant de l'ofici de teatre que es vol passar desapercebut als restaurants però es necessita els aplaudiments a l'escenari. tota aquesta obsessió en el jo més egocèntric, barrejat amb la vergonyeta d'haver de tornar al pis amb els pares i de deixar-se seduir per la nostàlgia que penja en forma de cartells i quadres per les parets. Francesc Ferrer desenvolupa, fins llavors,una banda sonora prou intranscendent, que distreu i juga a riure's de la poca fortuna i mà esquerra del personatge.

Evidentment, la convivència amb els pares no és la que més desitjaria aquest jove que tenia apunt la fama amb el paper protagònic d'una Sala Gran del TNC (per cert, que l'actor va fer riure prou amb Els Jocs Florals de Canprosa, en aquest escenari l'any passat, precisament). Però que, com tot, se li escola entre els dits, irremeiablement. I mentre sent com cuinen les croquetes, es discuteix perquè el comandament de la televisió és al congelador, es van veient uns buits divertits que esdevenen tràgics. El germà petit accepta la demanda de la mare de no voler preocupar els altres dos germans. fins que la tempesta esclata com un cotxe sense frens, carretera avall. Llavors, arriba el moment d'assumir la nova situació de Rita(per cert coincideix amb plantejament i molts altres punts amb aquesta obra de la Sala Beckett, Rita, de Marta Buchaca) En aquest cas, Mar monegal s'atreveix a incidir molt més endins. Fins al plor (tot i que contingut). Un preciós (i dolorós) homenatge a les persones que pateixen Alzheimer i, també, als seus curadors. .

Trivial