Rastres_Argelers

informació obra



Direcció:
Aina Huguet
Intèrprets:
Ariadna Fígols, Aina Huguet
Assesoria de moviment:
Andreu Martínez
Composició musical:
Daniel Pitarch
So:
Daniel Pitarch
Escenografia:
Elisenda Pérez
Vestuari:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Adrià Aubert
Sinopsi:

Rastres_Argelers és un viatge en la memòria. La memòria dels refugiats de la Guerra Civil que en el camí de l’exili van ser tancats als camps de concentració francesos, uns camps on hi va regnar una barbàrie extrema de la qual l’Estat francès i el govern franquista van ser còmplices absoluts.
Avui en dia, la platja d’Argelers és una meca turística del sud de França. A l’estiu, no hi ha ni un pam de sorra que no estigui ocupat per tovalloles i banyistes prenent el sol. Fa gairebé vuitanta anys –només vuitanta anys!– els refugiats i les refugiades orinaven, defecaven, parien i morien a la mateixa sorra. 
Encara avui, ni el govern francès ni l’espanyol no han reconegut oficialment aquestes víctimes.
Aquest projecte es basa en el testimoni de moltes persones que van passar pels camps de concentració del Rosselló. I és la veu d’aquests testimonis el que vosaltres, públic, veureu en escena.

Aina Huguet, dramaturga i directora

Crítica: Rastres_Argelers

14/11/2018

Per no esborrar la història dels vençuts

per Andreu Sotorra

Hi ha tragèdies que per moltes vegades que s'expliquin no s'esgoten mai perquè sempre hi ha racons inèdits per descobrir. És el que passa amb l'Holocaust nazi. I també amb la fugida dels vençuts després de la victòria del feixisme a la guerra civil espanyola. La literatura de postguerra n'ha deixat múltiples testimonis. I, físicament, entre tots aquests testimonis hi ha un espai de sorra muda que, bressolada per les ones, ha enfonsat entre el seus milions de grans les morts de molts del refugiats, la desesperació de moltes mares i la pèrdua de molts nadons.

Argelers és un nom que vol dir moltes coses a la vegada i que s'ha convertit en un mite del drama de l'exili del 1939. Al costat de la població d'Elna —¿qui havia de dir que gairebé vuitanta anys després també seria el punt de recepció, amagatall i distribució de les urnes de l'1-O?— i la cara positiva de la Maternitat que, fundada per la jove infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va salvar moltes vides —en va recrear un muntatge teatral encara viu avui i també testimonial l'actriu Rosa Galindo— hi ha la cara fosca d'Argelers i de la vergonya mai admesa del govern francès en conxorxa amb el feixisme espanyol que va abandonar darrere el filferrat dels camps de refugiats —o més aviat de concentració— aquells que no tenien la possibilitat de sortir-ne, ja sigui perquè els reclamava un familiar establert a França o perquè formaven part de l'elit cultural o política amb visat d'embarcament cap a països d'Amèrica del Sud.

Aina Huguet, actriu i, amb aquesta peça, també dramaturga i directora, ha elaborat un testimoni de petit format que és encara un testimoni necessari no només per als que ja tenen una certa edat i són descendents d'alguns d'aquells refugiats sinó per a generacions que potser no n'havien sentit a parlar mai. I ho ha fet centrant-se en un paper sovint oblidat: el de les dones refugiades. A vegades, dones malaltisses per la fam i la guerra, a vegades mares embarassades que potser havien perdut la família o que vagaven soles amb l'esperança de retrobar-se amb el seu marit o company.

L'autora de «Rastres_Argelers» comença la història avui mateix i se centra en la relació a distància de dues germanes —una d'elles viu a l'estranger— i una trucada telefònica de la que s'ha quedat aquí cuidant una àvia que acaba de morir i que li havia deixat dit que, un cop incinerada —“res de misses ni capellans!”—, escampessin una part de les seves cendres sobre la sorra de la platja d'Argelers. Una capsa de records i un dietari que llegeixen les dues nétes alhora desvelen les vivències de l'àvia, la seva experiència com a refugiada a Argelers i el seu secret fins que se'n va poder deslliurar i el perquè de la seva última voluntat de reposar en part, amb les seves cendres, a Argelers.

Aina Huguet i Ariadna Fígols representen dues de les dones que es troben a Argelers, una d'elles, l'àvia de jove, republicana, compromesa i, per la seva filiació lluitadora, impossible d'adherir-se a la pretesa amnistia per tornar a Catalunya si, com proclamava cínicament el règim franquista, ho podien fer els que tenien “les mans netes de sang”.

Com un mirall de petites penúries de l'estada a la platja d'Argelers, sobre un tapís de desenes de peces de roba vella que simbolitza la pèrdua del passat dels refugiats, els espectadors escoltaran, en un collage unit com si sortís d'una sola veu, testimonis extrets de bans del règim, relats, novel·les i dietaris de diversos autors i autores que van viure l'exili com Lluís Ferran de Pol, Otília Castellví, Silvia Mistral, Xavier Benguerel, Avel·lí Artís Gener, Agustí Bartra, Neus Català o Teresa Pàmies, entre altres. I, entremig, com a lectura de l'àvia/jove refugiada, uns versos del poema «Res no és mesquí», de Joan Salvat-Papasseit.

Una interpretació a duet que respira sensibilitat epidèrmica, que combina paraula i moviment, que transporta els espectadors a un moment del passat més present que mai i que s'acompanya d'unes fugaces notes de la peça «Corrandes d'exili» —composició i arranjament original de Daniel Pitarch—, i que s'acoloreix amb una il·luminació d'Adrià Aubert que vol reflectir cadascun dels moments del dia que es relaten al camp.

Tot i que pugui semblar que «Rastres_Argelers» tingui aires de docuficció, el que s'hi explica esclata com un bany de realitat de la tragèdia que va ser i que corria el perill de quedar oblidada, com insinua el subtítol de l'obra, només amb l'objectiu pervers d'“esborrar la història dels vençuts”. (...)