Realitats avançades 2

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Judit Saula, Elies Barberà
Vídeo:
Iban Arnau, Joan Argemí
Direcció:
Choy Ka Fai
Coreografia:
Rianto
Sinopsi:

Fa una pila d’anys, el 2006, l’associació cultural Conservas va publicar un vídeo a la xarxa amb el nom d’aquest espectacle. Mostrava, en forma d’una ficció que tot i això es nodria d’imatges reals, com immobiliàries i entitats financeres conspiraven, mentre les administracions miraven cap a una altra banda, per fer difícil, si no impossible, el dret constitucional a un habitatge digne. El vídeo, davant les queixes d’una entitat bancària, va deixar d’estar disponible a la xarxa, però va donar origen a un espectacle que es va veure durant la temporada 2007/2008 a setze ciutats de l’Estat i de l’estranger. Com ha canviat aquest muntatge deu anys després? Ho veureu al Grec Festival de Barcelona, on el públic torna a assumir el paper d’un poble convocat a la sala pels seus governants. Volen que els assistents prenguin decisions que seran transcendentals per al futur… I ho faran distribuint entre els espectadors unes cartolines de colors que han de permetre al "poble" expressar les seves opinions, convertint un procés de participació aparentment democràtic en un joc escènic. L’humor, la crítica i el compromís són elements fonamentals d’aquest espectacle, una sàtira corrosiva que us farà pensar on són els límits (si és que n’hi ha) entre l’art i l’activisme.

Un espectacle posat al dia que torna a portar al Grec el col·lectiu Conservas i una de les seves cares més visibles, Simona Levi. Ella és una directora de teatre, dramaturga, estratega tecnopolítica i artista multidisciplinària que ha estat implicada en projectes escènics d'alt contingut crític com ara Hazte banquero. Tarjetas Black: todo lo que quisieron ocultarte, con sus propias palabras, vista al Grec 2016 Festival de Barcelona.


Crítica: Realitats avançades 2

10/07/2018

Empoderar-se en contra dels errors de sistema

per Jordi Bordes

El teatre és un camp de proves socials. Una mena de microscopi on es posen els diferents elements per comprovar quina reacció provoquen. Més o menys, com les enquestes, o les eleccions. Simona Levi, fa una dècada, llavors molt implicada en la defensa del dret a la còpia lliure (perquè és la base de la cultura) davant de l’amenaça judicial de la indústria cultural, que mira de coartar-la, va fer un primer experiment. Era un joc sociològic divertit que no amagava una certa inconformitat amb les formes polítiques. Sobretot, amb la democràcia carregada d’errors de sistema.

Realitats avançades és la nova versió d’aquell Realidades avanzadas. Ha passat el terratrèmol del 15M. El poder se sent més atacat perquè s’ha acabat la impunitat. La tecnologia ha posat al descobert comptes a paradisos fiscals, targetes black i demés vergonyes que farien riure si no fos perquè provoquen una indignació i una ràbia que cal saber controlar. Si fa un parell d’anys, Levi va construir una mena de sessió pedagògica sobre qui és qui en el cas Bankia (Hazte banquero) ara torna a interrogar a la societat. A la que hi ha dins de la platea, que no és representativa de res. En realitat, construeix (amb un punt de perversitat lúcida) un nou grup de privilegiats que pot imposar la seva opinió (a partir de propostes tant còmiques com provocadores). Per això, en comprovar les conseqüències de les votacions (les preguntes es fan en castellà aprofitant la maqueta de fa una dècada però fent veure que és una demostració que l’ensenyament a Catalunya no adoctrina (com apunten els de PP i Cs) torna a provocar una revolta. Una marea que, en comptes d’atacar als amos de les regnes del Poder, sembla que només pugui atacar als que reben les seves ordres, uns simples intermediaris (els polítics assemblearis de circumstàncies) que tampoc han pogut decidir gaire res sobre les preguntes. El poder de la democràcia no és votar cada 4 anys; és decidir què i quan s’ha de posar en qüestió. Doncs això, un joc tipus 1, 2, 3 però amb una corrosiva tesi de militància de pedra picada.