Realpolitik

Teatre

informació obra


Direcció:
Carles Fernández Giua
Intèrprets:
Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Jordi Brunet, Arnau Marín, Marta Montiel
Escenografia:
Paula Bosch
Vídeo:
Paula Bosch
Il·luminació:
Joan Grané
So:
Lluís Robirola
Producció:
Mithistòrima Produccions s.l., Sala La Planeta, Temporada Alta 2016
Companyia:
Teatre de l'Enjòlit, Cia. Impàs
Autoria:
Cia. Impàs
Estrena:
Temporada Alta 2016
Sinopsi:

És legítim l’ús de certa dosi de violència per preservar la democràcia real? Realpolitik és una farsa sobre un grup de gent que descobreix que donar una bufetada a determinades persones que s’aprofiten del poder ajuda a millorar la realitat que els envolta. Una obra, escrita per Elies Barberà i Carles Fernández Giua per a Teatre de l’Enjòlit, que convida el públic a reflexionar sobre la violència.

Quins mecanismes tenim els ciutadans per defensar la democràcia? Quins recursos tenim per defensarnos
d’una classe política corrupta instal·lada en el poder? Benvinguts a la Realpolitik.

Crítica: Realpolitik

14/02/2017

Què hauria passat si la sandàlia de'n Fernández hagués fet diana al rostre de Rato?

per Jordi Bordes

El Teatre de l'Enjòlit segueixen amb un teatre combatiu. S'hi posen amb ganes de provocar, de trencar l'eufemisme, tensar la situació mediàtica i provar d'afinar allò que no sona. A Si no ens paguen, no paguem (Tantarantana, 2013) ja van fer una adaptació ben contemporània al text de Dario Fo i Franca Rame (Aquí no paga ni Déu). Ara, amb un compromès Carles Fernandez Giua a la direcció i intervenint també en la redacció (La conquesta del Pol Sud, i també Nàdia i Clàudia), han forçat la màquina. Segueixen amb un to farsesc, però incitant a què l'acció física limitada es convertís en realitat. i sobretot, ajuda a somniar al públic a què aquella intervensicó amb la realitat, fes caure els poderosos del seu castell de marfil. Les interpretacions busquen el joc i divertir el públic, que no perd passada en aquesta peripècia insòlita un punt gamberra i que podria haver acabat com volguessin. Segurament, es podria furgar una mica en les contradiccions de l'escamot; en les lluites per a la direcció, amb l'ambició de ser el que executa l'acció estel·lar (i poder repartir-se la funció de xofer, per exemple). 

La voluntat de limitar l'acció i no magnificar-la amb operacions més complexes, trasllada l'aventura dels personatges de L'Enjòlit a un món fantasiós, utòpic. El cert és que els èxits d'escamots traslladaria una inestabilitat en la societat occidental. En cap moment, es planteja una alternativa més que anar "despertant" tots els mandataris. Probablement, aquest viatge sense alternativa de govern seria un trajecte al caos. Però també és cert que, si l'obra convidés a un món nou, se'l titllaria fàcilment de doctrinari. Enjòlit el que pretém i fa bé perquè ho aconsegueix, és qüestionar quin grau de violència és major: el d'un ciutadà que llença la mà a la galta d'un directiu, o les polítiques impunes que empobreixen la majoria. El mèrit és que, tot jugant i fantasejant, s'arriba a un debat que pot ser molt fructífer. L'utilització del llenguatge pot ser una arma de destrucció massiva, que no deixa rastre.

 

Trivial