L’autoria és del qui li dóna forma
i no del qui la viu? Aquest és el debat que mantenen uns desvagats
fidels del Bocaccio, en una Barcelona predemocràtica quan Gabriel
García Márquez acabava d'editar el seu primer llibre amb Carme
Balcells com a agent literària. Aquest és el tema que cal debatre a la posada en
escena d’Ignacio García May i Marc Montserrat. Perquè el seu repte
era trasladar la intrépida aventura, explicada amb el domini de les
pauses i les intrigues d’un jove novel·lista iexperiodista d'El espectador de Bogotá. Amb un espai molt net i que s’intueix que
l’escriptori serà peça principal de la narració (però que sobta
per unes sorpreses que més val descobrir-les en directe)
sembla que no hi tinguin prou confiança quan apel·len al vídeo, un
recurs que no aporta gaire. El joc de la ràdio, en canvi, s’integra molt bé
dins de la història i li permet una veu diferent que aporta volum, un
codi per a la història “oficial”.
El gran problema amb el que han de batallar
Àngel Llàcer i Emilio Gutiérrez Caba (el nàufrag i l’autor, que
resolen amb eficàcia el seus papers) és que no tenen quasi
conflicte. Només aventura. Com si fos un espectacle familiar sense
més repte que arribar a port. Evidentment, en l’arribada (que ja
se sap que es produirà des del minut zero; d’altra manera seria
imposible poder narrar l’epopeia naval) hi ha la clau però no
significa cap descoberta vital. La veritat de la història respecte l'oficial es presenta enmig de la narració sense que això suposi cap gran canvi a les tribulacions del nàufrag. Potser si s¡hagués prodigat en les contradiccions de la dictadura hagués potenciat el conflicte i generar un plec interessant a la narració. Però la lectura és plana, lineal, com un mar en calma, sense les ones que juguen amb el destí dels vuit soldats que se les pintaven molt felices tornant a casa amb electrodomèstics per a tota la família.
El realisme màgic, donar uns elements fantàstics amb els que salpebrar la narració funciona en el nivell de lectura però teatralment exigeixen més sorpreses que el recurs de l'escriptori. La balsa hauria d'haver fondejat altres mars. La discussió entre qui viu (i qui l'escriu) a ulls del lector/espectador sí que funciona fins al punt que alternaran al rem tant un personatge com un altre. La referència a un públic abstracte és molty fina i, per tant, no hi ha el risc que acabi engolint-se la intenció de l'obra. És un treball interessant però que., volent sent molt fidels al text han acabat malbaratant aquell realisme màgic que li dóna valor de literatura. El Lliure, sense anar més lluny, s'atreveix amb el mar en un intrèpid i viscut Moby Dick (que aquesta temporada reposen). L'equip Marc Montserrat i Ignacio García May van ser també molt fidels amb una altra peça de referència, L'onada. Però en aquella ocasió el públic contemplava espaordit com els personatges es transformaven de mestre modernet i alumnes, a una veritable unitat miltar nazi.
