El dramaturg, traductor i director Davide Carnevali (Milà, Itàlia, 1981) fa una mena de treball en curs, un work in progress permanent, amb el seu monòleg «Retrat de l'artista mort», a manera que va adaptant-lo a cada país on el representa i a manera que va gratant en la seva història sobre la memòria i el feixisme en genèric, sempre en relació i comparació a la dictadura de Videla i la repressió genocida argentina del 1978.
A Alemanya, on el muntatge es va estrenar l'any 2018, el va confrontar amb el genocidi nazi; a França, amb el mariscal col·laboracionista Pétain i el règim de Vichy; a Itàlia, amb el feixisme de Mussolini; i en aquesta versió catalana estrenada aquí, amb el feixisme de la Dictadura franquista, un cop acabada la guerra civil espanyola.
Per situar cadascuna d'aquestes adaptacions, el dramaturg Davide Carnevali subtitula la seva obra amb l'aparença del resultat d'una competició esportiva internacional: Alemanya '41 - Argentina '78; França '41 - Argentina '78; Itàlia '41 - Argentina '78; i, aquí, Espanya '39 - Argentina '78. No són gols, són anys que han quedat en la memòria.
L'obra és un fals documental que acaba creant en els espectadors la certesa que potser no és tan fals. ¿Què hi ha de veritat i de ficció en el relat del protagonista? ¿Existeix el músic d'origen jueu desaparegut a Buenos Aires? ¿Existeix el compositor familiar valencià de l'actor protagonista desaparegut? ¿És real la relació descoberta per l'actor protagonista amb el passat de la seva família? De tot una mica i d'aquesta mica, potser res. Però l'objectiu és construir una ficció que posi llum a la barbàrie dels feixismes i alerti també de l'amenaça que plana de nou sobre les sempre febles i vulnerables democràcies.
I per aconeguir-ho, Davide Carnevali fa entrar els espectadors en una part del joc. L'actor Sergi Torrecilla obre foc com si es disposés a encetar una tertúlia amb la gent que ha vingut a escoltar-lo. Hi ha elaboració de la trama dins de la mateixa trama i encara hi haurà, al cap de noranta minuts, l'opció que els espectadors que vulguin palpin físicament alguns dels elements que han anat apareixent sobre l'escenografia —manllevada per cert del muntatge presentat pel mateix director al Piccolo Teatro di Milano—, com passa sovint en espectacles d'objectes, però aquí lligant amb la intenció que el pis o apartament de Buenos Aires, motiu d'herència, que és el pistó de tota la trama, es converteixi en un museu de la memòria.
A Milà, l'actor del muntatge italià tenia el carisma de ser el que s'havia posat en la pell del comissari Montalbano, d'Andrea Camilleri. Aquí, Sergi Torrecilla (València, 1983) ja s'havia acostat a les nafres del feixisme amb la versió de l'obra «El mar. Visió d'un nens que no l'han vist mai», sobre el mestre assassinat pel franquisme que volia portar els alumnes del poble on exercia a veure el mar.
La ja llarga trajectòria de Sergi Torrecilla permet que, dins el relat, hi hagi també l'aura d'una interpretació tan prolífica com eclèctica, que supera aquí amb una dosi de credibilitat del seu personatge amb el que podria ser part de la seva autobiografia o la seva autoficció, si voleu, més pròxima.
Aquest és un dels espectacles que requereix una sinopsi orientativa. L'actor Sergi Torrecilla —o el seu personatge— relata, com anem dient, el que podria ser un episodi de la seva vida privada: l'obertura d'una causa judicial sobre un apartament de Buenos Aires que un familiar valencià seu potser va adquirir l'any 1978, probablement expropiat —o requisat, per ser més exactes—, per la dictadura argentina de Videla, a un dissident polític del règim, un pianista d'origen jueu la família del qual vol ara recuperar el que moralment i legítimament li correspon.
La recerca de Sergi Torrecilla, o la del seu personatge, enllaça amb el judici de restitució sobre el dret de propietat de l'apartament, però, al mateix temps, amb la intenció que tot plegat es converteixi també en un muntatge de teatre documental quan es descobreix que el músic argentí represaliat treballava en els últims dies de la seva desaparició amb les partitures d'un compositor valencià, també desaparegut després de la guerra civil.
I és aquest lligam vital el que fa que el relat «Retrat d'un artista mort», de Davide Carnevali, agafi un relleu emocional absolutament inseparable de l'autoficció immersiva que fa el mateix actor Sergi Torrecilla i qui sap també si de la inesperada descoberta que li desvela un passat fins aleshores silenciat en el si de la seva família. (...)
