La
Blancaneus i la Rateta que escombrava la caseta s'han donat cita a
l'Antic Teatre. Amb una col·lecció de bestioles del tot inofensives
disposades a moure's amb la música de Antonio Carlos Jobim o de
Lenny Kravitz. Memòria col·lectiva, font de fantasies que connecta
amb el públic de totes les edats i que han omplert la sala per a aquesta ocasió especial. És la dansa que ens relliga, des del
punt de vista cultural i també emocional. Pors, alegries, enveges i
petits triomfs, plens d'imatges on les tempestes, els obstacles i la
lluita de cada dia queden reflectits en aquells personatges de conte.
Com s'esdevé en la vida de qualsevol.
Són
tres anys que el col·lectiu “Ritme en el temps” amb el
mestratge, la intel·ligència, el bon fer i la dedicació de la
Isabel Ollé i el Quim Cabanillas, presenten el resultat del seu
projecte comunitari. Enguany en programació dins del Festival Grec
2015. A qui correspongui la decisió d'incorporar aquesta que ens
ocupa al costat de les obres magnífiques de dansa que aquest juliol
s'estan veient a la ciutat, senzillament encoratjar-lo amb idees
així. Ara només falta que els preus per a la resta d'espectacles
siguin assequibles a la realitat socioeconòmica de tots plegats.
Així molta més gent podrà seguir fent dansa i també en podrà
gaudir: espero que entenguin aquesta demanda des del reconeixement
per un Festival que està regalant autèntiques sorpreses en aquest
àmbit artístic.
Aquesta
no serà una critica com les altres perquè em semblaria estrany
parlar de les protagonistes de l'espectacle, el cos narratiu, els
moviments i gestos coreogràfics o la connexió amb el públic
assistent. Tot no passa per aquí en l'anàlisi de l'art, i és bo
recordar-ho de tant en tant. Se'n diu democràcia cultural. I és
allò que una societat que vol ser justa mai no hauria d'oblidar: cal
l'accés i també l'acció directa. Les dues coses. Atansar a totes
la dansa, amb preus populars; i construir espais on poder ballar, si
així ho volen. Dues potes d'una mateixa taula, on la tercera és
destinar els recursos necessaris. Perquè cultura és també un dret
social. I en aquest sentit, espais comunitaris com aquest grup i
teatres com l'Antic són exemples paradigmàtics de bones pràctiques.
I
per si algun despistat no entén aquesta crítica especial,
informar-lo que una de les ballarines va celebrar els seus 92 anys
amb un pastís fantàstic que les seves companyes li van portar a
l'escenari!
