Un Bernhard servit amb tots els seus ingredients. L’acidesa i mala bava que destil·la Ritter, Dene, Voss troba en el muntatge que Konrad Zschiedrich dirigeix a l’Akadèmia tota la fondària dramàtica amb dosis d’humor negríssim que l’obra exigeix, però amb l’avantatge de l’ajustat buidatge fet en el que és reiteratiu. I una altra virtut més: la que aporta la proximitat d’un espai com el del carrer de Buenos Aires, on l’espectador no tan sols pot disfrutar, fins al mínim detall, del gran treball del trio d’intèrprets, sinó que a més se sent tan ficat en la tragèdia dels personatges que acaba sortint de la sala culpant-se d’haver assistit sense poder posar-hi remei a la seva autodestrucció.
Bernhard carrega contra la institució familiar i l’existència d’un art teatral malalt. «Només ser filòsof és pitjor que ser actor», diu Ludwig, el germà que acaba de deixar el psiquiàtric on ha estat reclòs per reunir-se amb les seves germanes, dues actrius que només pugen a escena quan els dóna la gana i gràcies a ser propietàries del 51% del capital de la companyia que els va deixar el seu pare. Són riques i ocioses, l’una més que l’altra, i quan exerceixen d’intèrprets ho fan en papers insignificants.
El retorn a casa del dement intel·lectual no fa més que avivar el foc de les certeses de la vida buida i sense sentit de tots. Mercè Managuerra, la germana gran disposada a assumir l’encaix del malalt sense sortir gens de les seves manies perfeccionistes, ofereix un caricaturesc retrat a cavall entre l’obsessió i la frustració (inclosa la sexual), molt convincent. Teresa Vallicrosa demostra la seva versatilitat com a actriu encarnant una cínica i passota germana petita, en un paper ple de matisos. Emilià Carilla expressa la seva bogeria arribant fins a l’excés. La seva aplicació en el rol és tan intensa que a vegades se sobrepassa, sense que amb això vulguem restar-li el mèrit que té una dedicació tan extenuant.
Bernhard dispara un míssil per fer sortir a la llum el més punible de l’home i del cercle social que l’envolta. La crítica a un art corromput que pot portar a la bogeria i la incapacitat humana per sobreposar-se a les obsessions i limitacions que el condueixen al desastre emergeixen amb força inusitada en aquesta producció.
