Com va dir aquell, mai no ens banyem dues vegades al mateix riu. Tot i que (aquest és un altre tema), quan guardem un molt bon record d’aquell riu, sí ens sentim sovint temptats a tornar-hi, a l’espera que la nova visita ens produeixi les mateixes emocions i sensacions que tant ens van enxampar llavors. Oblidant-nos de metàfores, quan una obra artística t’ha deixat marques, sempre desitges retrobar-te amb ella per tal de tornar a ser marcat, encara que sàpigues el perill al qual t’exposes. Un perill que, quan del teatre es tracta, es torna encara més evident. Cert: mai no podràs tornar a veure la mateixa pel·lícula , escoltar el mateix enregistrament discogràfic o llegir el mateix llibre, perquè el simple pas del temps fa que la reproducció de les mateixes circumstàncies i estats anímics resulti impossible. Però aquesta evidència es torna encara més aclaparadora davant el fet escènic, perquè en aquest cas , no ets solament tu, el receptor, qui ha canviat, sinó que és la mateixa representació la que mai no pot presentar-se dues vegades seguides de la mateixa forma per molt que s’esforci .
Disculpeu aquest llarg i obvi preàmbul, però és que davant el meu retrobament amb aquest sensacional espectacle convertit ja en llegendària experiència escènica que és el muntatge de l’obra de Thomas Bernhard “Ritter, Dene, Voss” , tal i com l’ha dirigida el gran Krystian Lupa, el cos em demanava començar d’aquesta manera... i centrar-me en aquest cara acara entre el record i la nova realitat que ha generat ja un altre nou record. Al costat mateix d’aquest comentari, teniu les molt atinades reflexions dels meus companys de crítica sobre els significats i els significants que corren patentment o latentment pel magnífic text d’un Bernhard tan fidel a ell mateix com només ell sabia ser-ho; al seu moment, quan vaig veure per primer cop l’espectacle a una altra ja llunyana edició del festival Temporada Alta, em vaig centrar també en aquestes consideracions. Però avui , prefereixo només deixar constància de la forma com aquest retrobament , em porta a ratificat fil per randa tot l’entusiasme que em va generar el primer visionat de l’espectacle, encara que ni aquest ni jo mateix, siguem ja els mateixos. I ho confesso: per temor a aquell perill del qual us parlava abans, vaig estar a punt de saltar-me aquesta funció, i quedar-me enganxat al record insuperable. Per sort, no ho vaig fer. I per sort, gràcies a Lupa i als seus tres excepcionals intèrprets que han decidit envellir en companyia d’aquests personatges i no deixar de representar-los mai , tret que la mort s’emporti un membre del trio ( aquest matrimoni teatral a quatre bandes – Lupa també compta- sí que fa realitat allò de “fins que la mort ens separi”), he pogut tornar a gaudir d’una experiència irrepetible... que porta ja vint i cinc anys repetint-se per escenaris d’arreu el món. Les nobles parets del molt burgés menjador de la llar dels Wittgenstein , que ja lluïen desgastades (en aquesta família, tot està ja ben desgastat) la primera vegada que aquest saló es va obrir al públic, s’aniran desgastant encara més, sense amagar les cicatrius que s’hauran anat afegint com a conseqüència d’estar sempre de gira en gira. Els cossos i els gestos dels intèrprets que es presten des de fa ja un quart de segle a ficar-se sota la pell d’aquestes dues germanes i aquest germà que tampoc no podran separar-se mai encara que ho vulguin, perquè hi ha vincles construïts a partir de l’amor, l’odi, l’horror, la dependència, la toxicitat i la rutina que són del tot indissolubles , aniran també desgastant-se cada cop més. Però a diferència del que passa en aquelles propostes que sí cauen en el miratge d’intentar convertir-se en una animada foto fixa del passat, aquí tenim un muntatge que assumeix aquest pas del temps, tot incorporant-lo com un element més de l’escena, gairebé convertint cada representació en una paradoxal “work in progress” a la inversa. En un dels molts moments prodigiosos de l’espectacle , l’embogit Ludwig es posa a capgirar els quadres que omplen les parets d’aquest saló-menjador : els quadres dels ancestres que, encara que portin molts anys morts, segueixen trepant aquests tres amb la seva mirada. Però com sabem molt bé, i com sabia molt bé Bernhard, per molt que li donis la volta a un quadre d’aquesta mena o guardis al fons de l’armari l’uniforme que ara no pots lluir en públic ( “Davant la jubilació”), la seva presència segueix sent del tot inesborrable. Conscients d’això, Lupa i els seus opten per no guardar res a l’armari, no capgirar cap pintura, i deixar ben a la vista el pas del temps .Tant de debò, si d’aquí cert temps, es deixen caure de nou per casa nostra, per tal de mostrar-nos les noves cicatrius que s’han anat generant , fent servir les paraules de sempre. I nosaltres que ho veiem.
