Roméo et Juliette

informació obra



Direcció:
Stephen Lawless
Escenografia:
Ashley Martin Davis
Vestuari:
Ashley Martin Davis
Il·luminació:
Mimi Jordan Sherin
Coreografia:
Nicola Bowie
Producció:
Gran Teatre del Liceu, The Santa Fe Opera
Direcció Musical:
Conxita Garcia, Josep Pons
Intèrprets:
Aida Garifullina/ Katerina Tretyakova, Tara Erraught, Susanne Resmark, Saimir Pirgu, David Alegret, Beñat Egiarte, Gabriel Bermúdez, Isaac Galán, Germán Olvera, Ruben Amoretti, Nicola Ulivieri, Stefano Palatchi, Dimitar Darlev
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa.

La història d’amor més cèlebre de la literatura convertida en la més fidel aproximació a la tragèdia original de Shakespeare, gràcies al talent de Charles Gounod, un dels grans representants del drama líric francès. Roméo et Juliette torna a l’escenari del Gran Teatre del Liceu després de 32 anys d’absència. I ho fa dirigit per Josep Pons, coprotagonitzat per Saimir Pirgu i Aida Garifullina, i en coproducció amb The Santa Fe Opera. El muntatge d’Stephen Lawless situa l’acció original en el context de la Guerra Civil dels Estats Units (1861-1865). Els amants viuen en un clàssic marc mortuori, com una prefiguració que condicionarà fatalment el seu destí des de l’inici del seu enamorament. 

Crítica: Roméo et Juliette

17/02/2018

Anodina versión de l'òpera dels amants de Verona

per César López Rosell

Varen tenir que esperar fins al final perquè la tragèdia dels amants de Verona acabés manifestant-se en tota la seva plenitud. La gran càrrega emotiva de la mort de Romeu i Julieta, expressada en l'ària 'Console-toi, pauvre âme' amb tots dos abraçats en el panteó dels Capulet, va ser rebuda amb alleujament després d'un anodí i tediós desenvolupament dels primers actes del muntatge de Stephen Lawless mancats de la tensió dramàtica que requereix l'obra de Charles Gounod, basada en el text de Shakespeare. Tot i així, el Liceu va aplaudir els protagonistes, però sobretot a Aida Garifullina.

El cristal·lí, fresc i sempre controlat timbre de la soprano tàrtara, idoni per la seva edat (30 anys) i força expressiva per encarnar l'heroïna, va ser el millor d'una nit llastada per una posada en escena a la qual li costava arrencar. La cantant, apadrinada per Plácido Domingo (va guanyar el seu concurs Operalia) i per Valery Gergiev, va exhibir les qualitats que l'han portat a ser una de les futures estrelles de la lírica. Està per veure si serà la nova Netrebko, com apunten alguns, perquè això depèn de la correcta administració del seu instrument vocal, però de moment progressa adequadament.

En el seu debut al Gran Teatre va convèncer per la seguretat i sensibilitat que va transmetre tant en els moments d'ingenuïtat del seu personatge com en els de major exigència dramàtica i canora. Va desplegar la seva bella coloratura a la millorable ària / vals 'Je veux vivre' i va resoldre bé els llargs duets amb Saimir Pirgu (Romeu), encara que no sempre va funcionar la química entre ells. L’ascendent tenor albanès, de 36 anys, té un bon color de veu però va començar insegur. A la somiadora ària 'Ah, lleu toi soleil', la ment del públic es va traslladar, sense necessitat d'anar als anys gloriosos de Kraus, a les recents versions de Flórez o Beczala. Li va costar també fer-se sentir a la dolcíssima 'Va! Reposi en paix sommeille! '. Però va anar millorant fins a aconseguir el seu nivell més alt en els dos últims actes.

Del discret repartiment de secundaris van destacar el Mercutio de Gabriel Bermúdez, la presència escènica i bon timbre de David Alegret (Tybald), Susanne Resmark (Gertrude), Tara Erraught (Stéphano), Nicola Ulivieri (un convincent Frère Laurent), Rubén Amoretti (cap de família dels Capuleto) i Stefano Palatchi (Duc de Verona). Josep Pons, al capdavant de l'orquestra, va oferir una versió refinada de la partitura orientada a ressaltar els cromatismes de l'obra amb moments molt aconseguits. Va estar, això sí, molt atent a no sobrepassar amb la sonoritat orquestral a les veus. El cor va complir, lluint en les escenes de frustrat casament de Julieta amb Paris.

Lawless recrea l'acció en la guerra de secessió nord-americana. El vestuari i artefactes com les tendes de campanya intenten projectar una visió de la trama en un temps coincident  amb el de l’estrena de l’obra, però la idea d'equiparar la lluita d'aquests bàndols amb la dels enfrontaments de Montescos i Capuletos es dissol com un terròs de sucre. La ment de l'espectador se centra ràpidament en el pes del drama dels amants desgraciats i s'oblida de innecessaris invents. El millor és la ubicació del marc escènic en un cementiri, amb parets plenes de tombes. És un bon recurs per simbolitzar l'omnipresència d'una mort anunciada. Sobren elements cursis com l'estàtua de Cupido i poc treballades accions d'esgrima, i falta violència, odi i sang en la pugna entre contraris. Una llàstima perquè amb els vímets disponibles es podia haver construït un millor cistell.


L'enllaç a Youtube no està disponible.