Rouge fantastic love

Musical

informació obra


Vestuari:
Jordi Dalmau
Coreografia:
Ana Eva Cruellas
Intèrprets:
Gisela, Toni Viñals, Ferran González, Naïm Thomas, Ferran Castells , Fedor de Pablos, Javier Enguix, Benjamí Conesa (cover), Joan Codina (cover), Vanessa García (cor) , Marta Arteta (cor), Claudia Silva (cor), Vanessa Brito (cor), Tamia Déniz (cor), Belén Marcos (cor), Graciela Monterde (cor), Lorena Santiago (cor), Elena Rueda (cor), Marta Torres (cor)
Autoria:
Ricard Reguant, Octavi Egea
Adaptació:
Xènia Reguant
Interpretació musical:
Giuseppe Costa , Ramón Altimir, Marc Cros, Micky Izquierdo, Jordi Espigulé
Il·luminació:
Marc Lleixà
So:
Toni Castaño Nyanyu
Escenografia:
Cajanegra Tam
Vídeo:
Pol Turrents
Caracterització:
Eva Casanovas
Producció:
Ethika Global Entertainment
Companyia:
Teatrebrik
Traducció:
Salvador Oliva
Sinopsi:

Vous êtes les bienvenus au Rouge!

Ambientat en el París de la belle époque, “Rouge, Fantastic Love” és una vibrant història de passió, seducció, bellesa i elegància amb una banda sonora exquisida que inclou grans èxits de tots els temps com “Lady Marmalade” o “Roxanne”, i altres temes com “Your Song”, “La Boheme”, “One GIRL” o “Single Ladies”.


Toulouse Lautrec ens narra aquest relat protagonitzat per Alessandro, un jove idealista de tendències anarquistes, que aprendrà que les seves idees no es defensen amb bombes sinó amb amor, i per Roxanne, la gran estrella del cabaret que dirigeix Joseph, el seu amant. Arribat el moment, ella haurà de decidir entre l'amor veritable o ser l’estrella de l'espectacle. I entre ells coneixerem al compositor Erik Satie, a Valentin i al misteriós Maestro de Cerimònies…

Passin, ballin, cantin… i enamorin-se!

Crítica: Rouge fantastic love

21/01/2018

¿El amor lo puede todo?

per Alba Cuenca Sánchez

Para los creadores del nuevo musical del Teatre Apolo, el amor parece ser capaz de unir la atmosfera de Moulin Rouge y el Paris de 1900 con, entre muchos otros,  Titanic, el símbolo de la anarquía, Rihanna, Tina Turner, David Bowie, Beyonce, el popular tema Bella Ciao y una sesión de pole dance mientras una chica baila ballet sobre un piano. Una extraña mezcla de estilos y géneros musicales para contar una simplificada versión de la película en la que se inspira. El resultado es un despliegue vistoso y llamativo pero extremadamente ingenuo en contenido. Al final, descubrir las más de un centenar de constantes referencias –algunas de las cuales rozan la parodia- se convierte en el principal pasatiempo de la función. Del resto, solo quedan luces y vestidos pomposos con personajes planos, típicos y poco memorables.