En una Barcelona poc atractiva, dos actors poc hàbils i un gos lleial, sota la direcció d’un productor indesitjat, seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva. Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els dóna l’oportunitat de portar una vida digna. Però és un somni que continua sent un somni, perquè viuen en una ciutat abocada al turisme i a l’especulació immobiliària . En un món insatisfactori, la desobediència i la mentida, per necessitat o per virtut, són la base de les relacions personals, actuen com a motor d’acció i donen els seus bons resultats. Al final, dels quatre personatges, almenys la meitat arriben a la seva intenció. Però, qui? Aquesta és una història antiga. Una història tan antiga com el món. Que curiosament roman actual. És la història de com el desig pot corrompre l’home. I com l’home es deixa corrompre fàcilment. Sobretot si l’entorn en què viu no només ho accepta, sinó que ho exigeix. Una història de supervivència al cap i a la fi.
Barcelona està cansada. Els barcelonins, decebuts. Aquella brillantor amb què es recorda les manifestacions a les Rambles durant la transició (Justícia, Copi i Ocaña al purgatori, Ocaña, reina de las Ramblas), aquell orgull de ser voluntari als Jocs Olímpics del 1992, han caigut en una mena de desencís. Potser no va ser tant espectacular i brillant com ho recordem. Ara, Barcelona ens ressona a soroll de turistes constants, a empipades pels increments dels pisos siguin de lloguer o de compra (Gentry) i a qüestionar, fins i tot, qui ens empeny a manifestar-nos (Turba, work in progress) a càrrec d la companyia Mos Maiorum. Són només alguns exemples. La ruta 40 ha volgut dir-hi la seva. Probablement, han fet el muntatge més autoreferencial, perquè descriuen la desil·lusió des dels actors i actrius que aspiren a superar la misèria amb una sèrie per a televisió. El cinisme del productor és d'una negror que es podria tallar amb un ganivet. Els enganys que es van tapant els dos intèrprets (aparentment, amics íntims de l'ànima) revela la buidor del seu somni. El públic riu de les carreres, sempre en la precarietat, D'anar gastant l'idealisme per poder arribar a finals de mes (i no revelar què fan en nits molt puntuals) perquè els avergonyeix, probablement, però s'ha convertit en el seu modus vivendi. Als principis del 2000, molts dramaturgs catalans es passaven, fraternalment i en secret, un treball insòlit a l'Aquàrium. Era un ingrès fixe que, a la mínima que podien, se'l treien de sobre. Però era un ingrés indispensable en la seva economia de guerra. Ara,els de La ruta 40 amb Davide Carnevali en fa una exposició similar.
Durant, pràcticament, la primera dècada de trajectòria de La Ruta 40, la companyia es presentava com un grup que posa a escena obres que els han enamorat. Destaca aqulla versió tant personal al Maldà d'El llarg dinar de Nadal. O el Cúbit de Josep Maria Miró, que es va poder veure una reposició en la seva programació al Lliure. L'any passat, van començar a sortir del guió previ i atrevir-se a construir dramatúrgies a partir d'una direcció molt marcada. És el cas de Una lluita constant, amb Carlota Subirós o, molt recentment Reiseführer, de Ferran Dordal. El nou treball amb Davide Carnevali juga amb un text de l'autor escrit fa molts anys, però que ara s'ha traslladat a la Barcelona en crisi d'avui.