El Eje és una companyia jove, encara amb cares poc conegudes (amb l'excepció de Marc Ribera, que sortia a La Riera!) però que deixa petjada. Així ha passat amb els seus anteriors espectacles Obsolescence o Soliloquejar amb algú, que al seu moment van sorprendre públic i crítica pel talent d'un grup debutant (http://www.somnisdeteatre.com/soliloquejar-amb-algu/). El seu projecte passa per parlar de persones maltractades, desplaçades... però amb colors i música, des d'una perspectiva jove i viva. Per això busquen la complicitat d'autors joves i contemporanis (Susanna Garcia-Prieto, Roger Torns...) que saben que els captaran la idea del que volen dir.
Ara, fa poc menys d'una setmana han ocupat La Villarroel, en l'horari nocturn (23 h) amb Sacrifici, un meticulós treball d'artesania, cuinat a poc a poc i buscant els millors ingredients. Aquest cop han anat a trobar Sergi Pompermaier per encarregar-li un text que desgrani una decisió amb la que ensopeguen bona part dels joves: "Què és primer, l'amor i la família, amb quatre dinerons per anar tirant, o la professió dels teus somnis?" o "Fins quin punt són les hormones les que t'obliguen a prendre la decisió... errònia o no!"
Pompermaier, que també els ha dirigit, ha tingut l'ocasió -una vegada més, perquè li encarreguen coses!- d'afinar el recorregut de cada personatge pensant en l'intèrpret. I ha quedat brodat: cadascú al seu paper està amb nota alta. Però potser perquè el protagonisme el prenen els dos homes, el graó masculí puja fins fer-me dir que estan immensos.
La manera com Pompermaier desplega el moment en què el Marc, que creu fermament amb el seu amic, l'intenta obrir els ulls perquè es dediqui a la pintura ja que el considera un gran artista, és impactant i sorprenent. És dura, però vist des de la perspectiva de quan ja tens una edat, cal admetre que molts haurien/hauríem volgut tenir algú que ens parlés així. Les frustracions no perdonen, s'arrosseguen tota la vida a no ser que se substitueixin amb alguna cosa que ompli igual. Però com se sap? El problema és que els anys passen i no sempre s'hi és a temps.
L'obra planteja, doncs, moltes reflexions i debats, però no dóna cap resposta. Formalment és una obra de joves, perquè hi veiem les seves dèries, els mòbils, les discos... Però tinguis l'edat que tinguis -o perquè t'hi trobes o perquè t'hi has trobat- t'hi reconeixes i tens necessitat de parlar-ne.
Sacrifici, a més, i ara vaig a allò de l'artesania, té un component sorpresa que hauria de captivar tothom i no és fàcil, perquè no tots sabem de tot. I és que tant l'escenografia -que reuneix quatre o cinc espais diferents i permanents a l'escenari- com les pròpies escenes, beuen de les fonts d'una inspiració artística i han estat cuidadosament tractades. Vaig quedar tan fascinada, que, en felicitar l'equip d'escenografia (Laura Clos 'Closca' i Sergi Corbera) els vaig demanar el llistat de les obres. Són aquestes:
The Melody Haunts My reverie, de Roy Lichtenstein; Morning Sun, de E. Hopper; Our time will come, de Bansky; Einer von Euch unter Euch mit Euch, de M. Kippenberguer; L'Anunciació, de Fra Angelico; Conversation II, de Picabia; El Crit, d'Edvard Munch; Campbell's Soap, d'Andy Warhol; The She-Wolf, de J. Pollock; El Pintor y la Modelo, de Picasso; L'últim sopar, de Leonardo da Vinci; Home i dona davant d'ex-crements, de Joan Miro.
A banda de intentar identificar aquests quadres a l'obra, encara volen que siguem més actius. I han muntat una exposició al Bar de La Villarroel amb peces de diferents llenguatges artístics i, en aquest cas, fetes per artistes catalans i del nostre temps: Marta Cartu, Carme Mongendorfler, Anna III, Nina Pawlowsky, Carles Castaño, Roger Vilà, Gil Geli, Júlia Canals i l'actor i artista plàstic, Fèlix Pons. La idea és que trobem, també en aquestes obres, una relació amb alguna escena de l'espectacle i que ho compartim a les xarxes.
És un joc més fàcil del que sembla. Us xivo a tall d'exemple el d'una rata immensa que és a l'escenari: s'inspira en Our time will come, de Bansky, un grafitero que pinta gats. Si teniu recança de no encertar-ho tot en un dia, ja heu trobat l'excusa per tornar-hi! El text i les interpretacions són tan bones que no fa mal veure-ho dos cops. I mira, si us fa mandra esperar fins les 23 h, a primera hora fan Paraules Encadenades que està molt bé. Fareu doblete, com als cines d'abans!
