Santa nit

Com que en el món literari i teatral tot ja està inventat i, en realitat, el que fan els dramaturgs contemporanis és crear noves complicacions a partir de velles situacions, trobo del tot honesta la proposta de Santa Nit, amb la que Cristina Genebat s’estrena com a dramaturga amb direcció de Julio Manrique i Xavi Ricart. ¿Quants cops hem sortit del teatre després de veure un text clàssic reclamant que l’adaptador canviï el títol perquè allò, en realitat, no és el text clàssic que prometia el cartell? Genebat pren el relat d’Els Pastorets com a punt de partida, a estones més proper i a estones més llunyà, però sempre present ni que sigui a través dels noms dels personatges o de picades d’ullet que sovint van més enllà d’unes fúries de l’infern amb discursos neoliberals o àngels immigrants anunciadors que toquen el saxo a la parada dels ferrocarrils. En realitat és una obra nova, un conte que conserva l’estil urbà, quotidià i poètic dels treballs que fins ara els hi hem vist a l’equip habitual, ja fos amb dramatúrgia de Pompermayer o amb textos de Mamet o Labute, que la pròpia Genebat s’havia encarregat de traduir i, en conseqüència, resulta evident la influència dels mestres en aspectes com el ritme dels diàlegs o la manera d’acabar les escenes sempre amunt, amb aquell punch propi els anglosaxons a l’hora de recollir. Els fregolisme dels actors canviant de personatges i com ens transporten d’un espai a un altre té una teatralitat gens carrinclona però sí artesanal, ideal per a Els Pastorets.

I Cristina Genebat es desmarca com a dramaturga, després d'una llarg període fent difícils traduccions (Wadji Mouawad o Bernard-Marie Koltès, el cim màxim). Decideix furgar en un món, per a ella misteriosament desconegut, el dels Pastorets. Ho fa amb una peça que, lluny de caricaturitzar els Lluquets i Rovelló de torn, el que fa és aprofundir en l'essència del Nadal. des de la mirada descreguda i descarnada d'avui. Amb prostitutes amb una estranya llum. Amb un ginecòleg desmotivat. Amb un voluble ni--ni que es deixa convèncer pels llums de neó però que acaba sabent diferenciar el que és fum del que té consistència: l'amistat. Una peça que casa molt bé aquestes dates de Nadal però que, per la seva mirada contemporània, pot representar-se fora de temporada de nadales (perquè es distancia del tòpic i utilitza les tonades conegudes per aterrar a la veritat buscada). És una peça aparentment intranscendent, que no explica més que misèries ben humanes però que, per la seva intensitat transcendeix a un món poètic i ingenu que eixampla el cor. Amb àngels que són immigrants que toquen el saxo i dimonis que casen la temptació més física amb la perversió racional.Bon Nadal!

No és cap secret dir que molts dels professionals del teatre català actual van fer els seus primers passos en uns 'Pastorets'. No és estrany, doncs, que, a la llarga, el pòsit de la tradició esclati per un lloc o altre, ni que sigui d'una manera subconscient i deixant que el substrat esdevingui un referent nou.En aquesta comèdia agredolça de Cristina Genebat —el seu debut com a autora després d'una ja considerable feina com a actriu i traductora— hi ha, camuflats, la majoria d'elements que trobaríem en uns 'Pastorets' tradicionals: en Lluquet i Rovelló, Josep i Maria, la cova del naixement, el bou i la mula, un cometa que no es deixa veure gaire per la boira nocturna... Però tot passat per l'alambí dramatúrgic de fer-los contemporanis. (...)He dit que era una comèdia i que era agredolça perquè cadascun dels personatges té el seu costat amable i el seu costat fosc i, el rerefons de la història deixa la sensació d'una societat en crisi que, com diu un dels directors del muntatge, Julio Manrique, malgrat tot, confia en el naixement com una esperança de vida millor.En una hora i mitja, doncs, transcorre tot una auca de personatges molt diversos, de maneres de fer, de maneres de pensar, de projectes i de desencisos: la prostituta de nit; la senyora gran de la casa on viu en Lluc; el veí despistat que arriba mig pitof i té cita amb la prostituta; el metge i la infermera de guàrdia que malgrat que Maria desitja un part natural frisen per fer-li una cesària; el palestí músic del metro; l'amic italià amb negocis tèrbols; la festa de l'infern de la discoteca; el capo dels diners; les banyes del dimoni... i els senglars (a falta d'un bon bou i una bona mula) invisibles darrere l'herbassar dels voltants del baixador dels ferrocarrils catalans que, segons el vigilant de seguretat, fugen espantats si et veuen.A partir de superats els primers trenta minuts —em sembla que si s'esporgués lleugerament aquesta introducció dels dos amics al terrat, la cosa arrencaria molt millor—, tots plegats protagonitzen una sèrie d'escenes breus, amb molt de ritme, que van perfilant els diferents personatges i que endolceixen l'agror amb situacions d'humor, picades d'ullet, engrunes de tradició i una atmosfera metafòrica sobre allò que tothom sap de la nit de Nadal: la missa del gall, el xampany, la nadala del rabadà... i el crit de "vull esmorzar" en el moment i el lloc menys esperat, però perfectament encaixat. (...)