La companyia valenciana Contrahecho ha fet parada a Barcelona amb una obra que té en gira amb més de cent representacions des de fa sis anys. Només quatre funcions al Teatre Gaudí Barcelona en ple solstici de Sant Joan.
Malauradament, la denúncia de fons de «Segarem ortigues amb els tacons» continua vigent, ni que hagi passat el temps. Sí que en aquest període de sis anys —amenaçat ara novament pel feixisme ultradretà modern— s'han fet tímids passos amb creació de departaments específics dins de conselleries, regidories o ministeris.
Però la regulació de la prostitució continua ancorada als llimbs. Els mateixos llimbs que sembla que vol representar l'escenografia del muntatge, blanc impol·lut, i que fa la impressió que és un espai celestial —perquè no hi ha dubte que també les prostitutes es mereixen el cel—, però un cel de deesses gregues que durant una hora i uns cinc minuts escassos s'adrecen a l'auditori, a qui fiten directament, potser perquè el fan culpable passiu de la seva situació, amb una sèrie de soliloquis, alternats amb moments de cor grec, en els quals el moviment i la coreografia tenen també un paper important.
Malgrat aquesta aparença de divinitat escènica, aviat els espectadors baixaran a la misèria terrenal per escoltar els laments, les frustracions, les reivindicacions, les denúncies que quatre representants de l'ofici més vell del món, com s'autodefineix una d'elles —per cert, una ànima en pena que se sent orgullosa d'haver mort de càncer i no de sida perquè és una professional— exposen a peu de carretera, cadires de boga i para-sols també blancs, al voltant de camps de tarongers.
L'espectacle parteix d'un original en espanyol que ha versionat al català, en la seva modalitat valenciana, Neus Alborch. Sona, doncs, clar i net, com el feien sonar Vicent Andrés Estellés o Ovidi Montllor. I és reconfortant que soni així en un moment que la llengua està amenaçada de nou per la intolerància dels qui sempre s'han cregut que tenen el poder.
«Segarem ortigues amb els tacons» és un espectacle atrevit, difícil que trobi espai en una programació convencional, com ha fet el Teatre Gaudí Barcelona, i que, lluny de caure en una complaença moralista, pretén conscienciar els espectadors de les mancances que pateixen milers i milers de dones arreu del món, exposades als desitjos i les exigències dels que elles anomenen popularment “puteros”, perquè dir-ne “faldillers” seria massa suau. És a dir, segons els estudis més recents, que són els d'ara i els de tota la vida: joves, grans, pares de família, casats o solters... però tots tallats per un mateix patró, el del masclisme, convençuts que han arribat al món per ser com són. Per això, encara queden molts soliloquis per fer amb el parrús a la vora dels tarongers. (...)
