Si se diera un cuerpo al bullicio

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Constanza Brnčić, Nuno Rebelo
Ajudantia de direcció:
Beatriz González Magadán
Autoria:
Beslllum, Octavi Rumbau
Sinopsi:

Nuno Rebelo i Constanza Brnčić col·laboren des de fa anys en diversos treballs de creació escènica. L’interès que ambdós comparteixen per les músiques experimentals, la improvisació i el plaer pel joc performatiu els ha portat a trobar-se en diferents ocasions i contextos per improvisar amb so i moviment. A partir d’aquestes trobades, algunes amb públic, d’altres a porta tancada, ha sorgit un llenguatge específic que combina l’acció física i la creació musical.

Si se diera un cuerpo al bullicio va començar com un joc en què un feia una figura en l’espai i l’altre un so. Miràvem la figura en silenci i, llavors, més tard, arribava el so: la figura canviava com un paisatge en transcórrer el dia. Ens imaginàvem el cos llançat, entregat al so.

Si se diera un cuerpo al bullicio és un petit món en què apareixen noves criatures sonores i visuals cada cop que es posa en funcionament: el cos s’entrega a l’escolta i al joc entre l’atzarós i el necessari.

La peça explora la relació entre moviment i producció de so, treballant a partir del desenvolupament d’estructures que generen diverses composicions fluctuants entre l’atzarós i el necessari. Els intèrprets utilitzen diversos objectes i instruments que, amplificats, van produint un espai sonor i, a l’hora, fan aparèixer imatges i accions. El fruit n’és una peça que es mou en un terreny entre el concert i la perfomance.

Crítica: Si se diera un cuerpo al bullicio

12/11/2017

Opac discurs experimental

per Jordi Bordes

El treball de Constanza Brinzic i Nuno Rebelo és rugós, esquerp, gens empàtic cap a l'espectador. Consta d'unes accions que no semblen tenir cap fil narratiu ni construir cap paisatge físic o emocional. Si, entre ells, la connexió és només a través del so que genera Nuno i que balla Constanza no construeixen cap element escènic que atrapi l'espectador més que veure el procés creatiu, des de l'espontaneïtat més forçada dels dos intèrprets. és un treball d'experimentació necessari per a tota creació però, probablement, no és un treball per a ser exposat al públic, en fred. D'aquesta recerca, hauria d'emergir un llenguatge des d'on definir-se en un color, un estat, una tesi, una dramatúrgia. Si es deixa en brut, sense cap tenir cap necessitat d'ordenar res, el garbuix de provatures no trasllada ni tant sols a la sala d'assaig. Podria allarga-rse enternament. O deixar-ho a la meitat i no canviaria en res la percepció del públic. L'art pot ser molt íntim, però s'ha de ser conscient que la representació escènica es produeix quan hi ha uns ulls externs que miren i es fan alguna composició de lloc fèrtil (per dura i incòmode que es vulgui dibuixar).

Sobta la seva incorporació en un festival sobre dramatúrgies de l'objecte, filla de l'exposició del Santa Mònica del 2015, Figures del desdoblament, titelles, màquines i fils. Perquè l'únic objecte que traslladen són unes peanas expositives i els mateixos instruments amb els que provoquen el soroll o elements domèstics (llums de peu,m cadires posades cap per avall) que no manipulen per convertir-los en signe de l'alteritat, en donar-los-hi ànima, complexitat, identitat més enllà de l'objecte que tothom coneix. Ben diferent és el treball de Xavier Bobés, per exemple, amb el Cosas que se olvidan fácilmente en què cada imatge o objecte pren part d'una família nostàlgica i silenciada per l'oblit. O Monstres o Insomni... Obres que, després d'una intensa recerca, depuren el missatge emocional i l'adrecen al públic.