Siempre Siempre

informació obra



Producció:
Espai Nayamnyam
Autor:
Carme Torrent
Sinopsi:

Siempre Siempre, una arqueologia del que ja és allà.

Una llum trontolla fort. Fins i tot quan el projector ha deixat de projectar, hi ha imatge.

Quan la pantalla de la imaginació sorgeix dels rastres, les restes, les esquerdes d’un espai, dels llocs entre objectes situats a l’encreuament de diverses tensions, és llavors quan els objectes ja no són coses físiques posades davant l’ésser humà, sinó una realitat que rep aquesta intersecció de tensions. Hi ha terratrèmols en curs al llarg de les línies de falla entre aquestes relacions; llocs en trànsit desproveïts de tota determinació fixa. Regions sísmiques que són el lloc de la imatge i de la imaginació, on totes les coses, humanes, no humanes, reals, fictícies, deixen de ser entitats que existeixen independentment.

Relacions entre sons, llums, cossos, hacks, que reparen i trastegen, disposant una mirada obliqua que permet sostraure’ns de la necessitat d’encadenar imatges, de voler entendre-ho tot, quedant només impressions parcials, ficcions no hegemòniques.

Crítica: Siempre Siempre

24/04/2021

"Això serà una jungla antropogènica"

per Valèria Gaillard

Siempre siempre es podria dir Nunca nunca o Quizás quizás. La cosa no té ni cap ni peus, i precisament això és el que -sembla- vol posar de relleu aquest espectacle conceptual de Nyamnyam i Carme Torrent que ratlla la performance. Directament situa l'espectador en el backstage del teatre (Principal d'Olot, en el marc del Sismògraf 2021). Uns operaris preparen el linòlium, s'afanyen a munt i avall per enllestir els preparatius de l'espectacle a venir, se senten sorollets, la vida trascorre a l'exterior, aliena. Al cap d'una estona, l'espectador capeix que l'obra ha començat: que és allò. Es fa el silenci i els operaris continuen els preparatius, arrosseguen cables, posen cinta i més cinta adhesiva, atrafegats i capcots. I així una hora.

També es projecten unes frases en diverses superfícies inesperades... frases sense gaire sentit, és clar. ¿Per què cal trobar un sentit a tot? Parlant de l'avenir del mateix teatre principal d'Olot (aquí la cia. s'adapta a cada espai), es projecta: "això serà una jungla antropogènica". Aquí el moviment no és un gest d'art. Però sí que imita la vida. Són cossos sense mirada que es pleguen pel pes d'uns feixucs tubs, o bé tremolen carretejant un altaveu, o bé enrotllen metòdicament el linòlium (sens dubte, protagonista inert de l'espectacle). El so genera un ambient hostil, fet de retalls de sorolls (per moments sembla un concert de música acusmàtica) i la llum fa visible una fumareda que emergeix del pis de sota. Les impressions són diverses, i no totes agradables. Entremig, algunes belles imatges: un cos estirat sobre els respatllers del pati de butaques, el teló d'acer que cau i clou l'espai ficcional amb els espectadors atrapats a dins, una cinta adhesiva que supera el terra i s'enfila per la paret com un cuc blanc... El més curiós de tot -i que fins i tot sembla incomodar els propis intèrprets- és que quan ha passat l'hora -i així ho recorda una de les noies/operàries- surtin a saludar davant d'uns espectadors que encara estan paint la proposta.

L'enllaç a Youtube no està disponible.