Siena

Dansa | Nous formats

informació obra



Autor:
Marcos Morau
Coreografia:
Marcos Morau
Text:
Pablo Giepsert-El Conde de Torrefiel
Intèrprets:
Clyde Emmanuel Archer, Inma Asensio, Júlia Cambra, Laia Duran, Cristina Facco, Cristina Goñi, Anna Hierro, Almog Loven, Ariadna Montfort, Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Sau-Ching Wong
Ajudant de direcció:
Taya Beyeler
Escenografia:
La Veronal
Il·luminació:
La Veronal
Vestuari:
Octavia Málette
Traducció:
Laura Cosme
Producció:
Mercat de les Flors
Sinopsi:

A la sala d’un museu hi ha una dona asseguda que observa un quadre. Prop de la porta hi ha un home de peu observant l’escena. Aquest és el punt de partida del nou projecte de La Veronal, que es desplaça fins a la ciutat italiana de Siena per iniciar una reflexió sobre la idea del cos humà. Aquest representa i ha representat el passar dels segles, i l’art s’ha compromès amb la matèria humana de tantes formes com ha cregut convenient al mateix temps que els artistes s’han aprofitat del cos com a contenidor i projector de significants.
La peça se submergeix en una aproximació a la història de l’art italià, en un recorregut que s’inicia en el Renaixement, moment en què l’ésser humà reprèn la consciència de si mateix, i arriba fins al món contemporani.
Siena es perd en aquest camí per portar-nos a un espai atemporal i estrany en un joc d’ècfrasi, la representació verbal d’una representació visual real o fictícia. Allà es barregen el cos representat i el cos real, el cos mort i el cos viu, obligant a aturar-nos un instant per desxifrar cadascun d’ells. Un espai on es barregen memòria i imaginació i el cos com a objecte, el seu aspecte, la seva fragilitat, la seva mortalitat i la contraposició del cos com a individu enfront de la massa.
Siena és la necessitat constant i absoluta de l’ésser humà de contemplar el propi ésser humà. Observar, reconèixer les seves formes, les seves accions, la seva presència perquè, després de tot, Siena és la voluntat de voler observar-lo eternament fins confondre’l.
Aquest nou treball segueix recolzant-se en referents d’altres disciplines artístiques com el cinema i la literatura. En aquest sentit, l’obra de Pasolini tan vinculada a allò humà serà també inspiració per construir un assaig pertorbador sobre la centralitat del cos en escena, quelcom a què també contribuirà el verb d’El Conde de Torrefiel, habitual col•laborador de La Veronal.

Crítica: Siena

27/03/2013

Dansa calidoscòpica

per Jordi Bordes

Un treball molt complert que treballa tant la dansa com el text. Hi ha molts plans a percebre. És exigent amb l'espectador que disfrutarà molt més a partir dels seus coneixements pictòrics (identificar posicions com  a quadres historics). Cadascú troba la seva lectura. El tema de fons el Renaixement i el moviment Humanista (l'home al centre, posant a un lloc secundari aristocràcia i religió) apareix molt de fons, potser massa.