Simone

Daniela Feixas ha creado el Gregor Samsa de la identidad de género. En una especie de justicia poética, su personaje se convierte en todo aquello que odia, aquello que lucha por prohibir. Para los fervorosos creyentes, un día se acostó como un dios y se levantó con forma de demonio.Simone obviamente bebe de Beauvoir, pero también de Kafka o incluso a veces hay ligeras pinceladas de Saint-Exupéry, además de ser un soplo y bofetada de realidad que podemos encontrar en cualquier noticiero. (...)Además de la esperpéntica situación, Simone juega con el lenguaje a través del personaje de la Rosa, una hilarante Anna Güell, que a pesar de lidiar con un espejo excesivamente presente, consigue dibujar la mejor interpretación de la función. De su boca sale veneno. Sus réplicas son las que te ponen sobreaviso y al mismo tiempo de ser las que provocan mayores carcajadas por parte del públicoTilda Espluga da vida a este hombre convertido en mujer de la noche a la mañana, el ministro de justicia de un país al borde de la revolución por la aprobación de unas nuevas reglas morales. Su personaje, central en la trama, es el más disperso, toca demasiados asuntos y al final queda una extraña sensación de estar desdibujado en exceso, a pesar del excelente trabajo actoral por enderezarlo. Hay algo que no acaba de cuajar.(...)El cóctel final es una mezcla de querer y quedarse a medias. Quizás se haya perdido en medio de la búsqueda excesiva de la sonrisa fácil, pero esta Simone debería haber forzado un poco más la máquina, la crítica con una buena dosis de mala leche y menos autocomplacencia.

En un moment en què han esclatat fenòmens com el #MeeToo, l'#OnSonLesDones o el #LesDonesSomAquí, un moment que, en definitiva, sembla confirmar que el segle XXI serà (és) el de les dones, la companyia QArs Teatre ha tornat a fer gala de la seva connexió i compromís amb la realitat estrenant un text escrit per Daniela Feixas, protagonitzat per tres actrius (la pròpia autoria, Anna Güell i Tilda Espluga) i que diposita a la platea una càrrega de fons, entre d'altres, sobre la força del gènere femení. L'excepció --aquella que confirma la regla-- és la direcció, de Ramon Simó. El text en qüestió es titula Simone i parteix de la constatació que la natura és sàvia de forma que les catàstrofes i els grans canvis naturals no són gratuïts sinó que tenen una intenció reparadora respecte de l'espècie humana i la seva supèrbia. La trama arrenca quan l'Iris, una prostituta de capa caiguda, arriba a l'apartament on l'espera Simone, que ha contractat els seus serveis. Ella s'hi nega, perquè no atén dones, però poc a poc anirà descobrint que no tot és el que sembla, fins i tot en el seu cas. I fins aquí es pot llegir. Tot plegat en forma de comèdia, a voltes surrealista, en un text que pot presumir d'originalitat i d'enginy, d'una bona maquinària i un bon dibuix dels personatges i d'un ritme adequat. Només començar, les tres protagonistes, dirigint-se als espectadors, delimiten el terreny de joc demanant-los que riguin tant com vulguin. I no és només el primer dels molts exercicis de trencament de la quarta paret que conté Simone. Veureu. L'humor en què reposa la peça, en general ben jugat tot i algunes incursions en l'infantilisme, té un inconvenient: necessita imperiosament les rialles d'un públic quant més massiu millor. I quan aquest no hi és, si més no de forma quantitativament considerable (cas de la funció objecte d'aquesta crítica), l'efecte és especialment pervers tant per l'autora com per les actrius, que no tenen aquell coixí tant nutritiu per als personatges que és el riure dels espectadors. Com que l'assistència és un imponderable de qualsevol espectacle, un extrem incontrolable a tots nivells, aquest gat vell de les taules que és Ramon Simó té l’encert d'apuntalar el text amb una direcció intensiva, amb allò que dèiem de la quarta paret i amb contrafort metateatral que complementen la peça de Feixas i li donen més espessor. Hi ajuda, també, una consistent escenografia concebuda pel propi Simó. El nucli de la cosa, indubtablement, però, són les interpretacions de les tres protagonistes. Tilda Espluga afronta un paper molt complex i, després d'uns primers compassos desconcertants, la seva creació va agafant cos a mesura que la trama avança. Daniela Feixas fa gala d'una espontaneïtat que es beneficia de la seva vessant com artífex del text i Anna Güell desplega una bis còmica molt atractiva que acaba per convertir-se en el principal al·licient d'un muntatge que, a ben segur, creixerà a mesura que els espectadors el vagin descobrint.

Qui no ha somiat mai amb la justícia venjativa? Amb què el botxí d'una acció es llevi, al dia següent com a víctima de la decisió que ha pres? Aquest és el còmic leitmotif d'una comèdia que, evidentment, trasllada el realisme a una distòpia fantàstica. Ho fa a través d'un ministre de Justícia a qui se'l veu en la intimitat, en la fragilitat familiar (mal entesa i pitjor avinguda). Una vulnerabilitat que evoca a Burundanga o a L'Electe. Però si aquests dos exemples tenen clar quina és la direcció que pren el seu drama còmic, Simone es perd entre l'acudit groller i tòpic i l'oportunitat de recuperar les màximes de la filòsofa i escriptora feminista Simone de Beauvoir. No està clar en quin codi llegir-ho i escoltar-ho i, per això, hi ha notables buits encara entre la interpretació dels actors i la percepció dels espectadors. En la propera temporada a la Sala Muntaner caldria garantir la connexió amb l'audiència. L'obra supera el naturalisme des del deliri i bona prova d'això és el treball de Tilda Espluga (amb uns moviments molt masculins, certament). Anna Güell és una dona sempre malèfica, estratega, però que llavors costa d'entendre perquè erra en el lèxic. Per últim, Feixas s'ha reservat el paper més desestructurat, el d'una prostituta que decideix implicar-se, bona fè. Són tres actrius que saben prendre el pols a la pausa, fer que el públic segueixi amb atenció el desenvolupament de la trama. Però és el plantejament o la pròpia història que genera uns buits, avui insalvables. Certament, Daniela Feixas, com a autora, juga amb dos registres el de la comèdia: L'últim cigarro o Només sexe  i el del drama psicològic. Amb aquest segon, treu una intimitat molt negra que ennuega. Ho va fer quan va guanyar el II Quim Masó al projecte teatral amb La dolça Sally (que no es va poder estrenar) i que, més tard reconvertiria en El bosc (Sala Beckett, 2011). Feixas comparteix projecte amb la companyia Q-Ars, que també juga del drama i la reclamació entre homes i dones (L'alè de la vida, Invocació inspirant-se en Shakespeare) a les comèdies més farsesques (Leonce i Lena o Anem a fer una musa).