Ja a les “incitacions” o cites prèvies a La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac), primera peça de la “Trilogia del lament” ‒publicada dins el seu Teatre reunit (2004-2021) (Arola Editors, 2021)‒, Jordi Oriol deixa clar que, artísticament parlant, és fill de l'absurd i de l'existencialisme. Allà hi fa sortir Hamlet “atrapat dins d'una closca de nou”, i una cita d'Alfred Jarry que parla de “la caixa del crani” com a presó. Ja faci una versió de Shakespeare o qualsevol altra cosa, Oriol no pot evitar plantar sobre l'escena un heroi existencial que, separat del món, el deforma-recrea a través de paraules i conceptes capciosos, “esqueixos dins el teu cap”. Per això, era gairebé inevitable ‒coses de la predestinació‒ que aquest creador multidisciplinari acabés ocupant-se de Sísif, màxim representant de l'astúcia, la desmesura i la temeritat ‒desfiant les lleis i els déus, va burlar la mort dues vegades‒, condemnat a empènyer una roca eternament i, per això mateix, paradigma de l'heroi absurd segons Albert Camus. El mateix Oriol reconeix que s'ha passat la vida escenificant Sísifs.
Hi ha una creativitat desfermada ‒i alhora controladora i intervencionista, meticulosa‒ en el llenguatge de Jordi Oriol, que conforma un univers propi capaç de substituir el real. Aquest segell, que el fa inconfusible, palesa els seus orígens com a actor-rapsode que treballa amb la materialitat fònica de la paraula. Aquí compta amb el seu còmplice habitual ‒un alter ego, gairebé‒ Carles Pedragosa, intèrpret tot terreny que ja havia anat més enllà de la seva faceta de pianista i músic a obres com L'empestat ‒on plovia “a crits i gargalls”‒, La mala dicció i Europa Bull, i que ara porta tot el pes de la funció. Arrauxat, s'aboca al gest vacil·lant i volgudament maldestre o autoboicotejador, i també a la paraula que es fa música. Està sol en escena, “traman[t] / mantra”, atrapat en el “t-error” i en la repetició. L'artista o el creador ‒i, sobretot, l'actor‒ és vist com un home amb una sensibilitat absurda que esdevé, malgrat tot, amo del seu destí.
La complexa escenografia dissenyada per Joan Galí és un horror vacui d’artefactes, mecanismes indesxifrables, pesos i mesures amb efecte dominó. I moltes bastides, potser perquè, tal com deia Camus, Sísif és el proletari dels déus. El personatge, més postdramàtic impossible, es mostra presoner dels seus titubeigs i esgarips, absort en els seus petits infortunis. En aquest espai mental ‒força descontrolat, fins i tot agressiu‒ que evoca una mena d'estudi d'inventor o d'artista multidisciplinari, l'home està sotmès a l'engranatge del seu propi pensament desmanyotat i autolesiu. Pedragosa evoca l'interval musical conegut com a tríton ‒o quarta de tres tons, entre les notes fa i si‒ i titllat de diabòlic. Fa i no fa; és i no és. I entregar-se a l'embruix i ambigüitat d’una melodia dissonant ‒ens diu l'intèrpret‒ és com intentar enganyar la gravetat. Un tema, aquest de la gravetat, que els cau sempre ‒el joc de paraules és d'Oriol‒. Com la poma de Newton, que cau una vegada i una altra, a cop de temporitzador.
Dedicar-se a l'art no és sinó empènyer la roca a dalt del cim perquè, tot seguit, es precipiti de nou pendent avall; mirar l'absurd de cara i assumir-lo lúcidament. Lluny de la felicitat que Camus vol veure en Sísif, convertit a través de l'autoconsciència en amo del seu destí, Oriol atribueix a l'artista, perdut en els llimbs d'una passió inútil, híbrida i esforçada ‒feta de milers de milions de notes, taques de pintura o martellades‒, el patiment de no ser capaç de fer res que transcendeixi. Dedicat aquí, gairebé programàticament, a travessar de forma “il·legal” les fronteres entre disciplines, sembla condemnat a ensopegar amb “pedres que només són pedres”. I el seu lament existencial esdevé “sonsònia”.
Davant aquesta repetició infinita, aquest recomençar etern ‒ “aquest anar fent de forma espessa / aquesta aparent futilesa”‒, el teló... caurà o no caurà? Es complirà o no, la llei de la gravetat? Exasperat per la tensió extrema i el desafiament solitari de l'absurd, l'actor ho esgota tot i s'esgota. Si fa no fa, un Sísif.
