Solo. Cia. Roi Borrallas

Després dels aplaudiments, la soledat del pallasso al seu camerino. Un marc de mirall separa el protagonista del públic. El veiem sumit en la tristesa de la seva soledat fins que decideix enfrontar-s'hi recorrent a la seva imaginació i convocant mil i un rostres sorgits del seu excel·lent domini gestual. Amb els mínims recursos, l'artista gallec Roi Borrallas, establert a Mataró des de fa vuit anys, aconsegueix captivar el públic servint-se de l'expressió del rostre com a quasi únic element de la seva actuació. A bon ritme, desplega el seu catàleg d’imatges. Hi ha també uns llums juganers al voltant del marc que li convidaran a ballar, i acompanyarà el seu joc amb la manipulació d'objectes, les màscares i uns titelles de cartró que exerciran de coristes en unes divertides actuacions líriques. L’artista es munta una festa d’expressivitat, humor i emocions sense necessitat de dir paraula.Abans d'entrar al terreny musical, Borrallas comença amb una marató de ganyotes utilitzant el maquillatge per maximitzar i ressaltar les possibilitats còmiques de la seva elàstica cara. Després arribarà una brillant sorpresa, definida per un espectador com “la calba més ben aprofitada de la història”. Explica el clown que va necessitar fer molts enregistraments per desenvolupar aquesta original i difícil rutina. I com a colofó, encisa els espectadors amb una demostració antològica de la seva fantàstica tècnica de màscares utilitzant escuma d'afaitar per recrear altres múltiples figures.Borrallas (‘Traga Tiérrame’, ‘La Bella Tour’) va començar a fer teatre als 15 anys i als 21 va debutar com a clown en un circ tradicional. Va estrenar 'Solo' al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà i va aconseguir pel seu treball el premi a la millor interpretació a l'últim festival FETEN de Gijón, en una edició en què van arrasar les companyies catalanes. Hi ha molt de talent, com el de Borrallas, al món del circ, però falta que les sales s'animin a exhibir-lo.

Moltes hores entrenant la musculatura de la cara al davant del mirall. L'exercici de reconeixement a la transformació de l'adolescència és la base del treball de Rai Borrallas en el seu Solo. Que no soni a treure valor aquest estudi, gens. Deia Nick Steur a Freeze que, de peti,t jugava a amuntegar pedres; ara dialoga amb elles per trobar l'equilibri més insòlit. També Borrallas tensa i dóna ritme a les seves descobertes. Ara ja no necessita el mirall. Té apreses les ganyotes i sap esplaiar-les en un rostre llarg i prim, d'un front rapat que dota d'un segon rostre inesperat.En una disciplina de castellet central, sense més recursos que l'ànima juganera del seu clown, reelabora escenes (algunes com la del ball, desplaçant-se de banda a banda, que li falta trobar-li encara un pes específic, la densitat que justifiqui el quadre) i hi aporta rostres sorprenents. Pràcticament només mostra el rostre (les mans són els que modelen, com en un obrador d'origamis). Com a contrapunt, hi cabria una sabatilla, transformada en el cinquè cantant del cor, per exemple.El quadre final és antològic. Lúdic i profund com Miquel Barceló a Paso doble, primitiu con Quim Giron a Fang o Roberto Olivan a Socarrel. Juganer com el maquillatge de Les Enfants Sérieux (Happy appcalypse...) O entranyable com una de ls entrades habituals del repertori de Tortell Poltrona. Hi ha ofici i molta intuïció. Caldrà seguir les seves passes de nous valors com ja s'intuïia de Blai Mateu (des d'...Ï o Mazùt) O, molt recentment Pau Palaus a Zloty.