Engrunes Teatre fa teatre social per nens. La companyia sabadellenca vol explicar una historia sobre d’immigració sense posar èmfasi en la realitat més concreta, més aviat desenvolupa idees més generalistes sobre un dels grans drames socials del segle XXI: les migracions dels refugiats. La sopa de pedres que ens serveixen és un plat cuinat amb molta cura, que transmet aromes de totes les cultures d’Europa, però que ens deixa un sabor amarg. I no ens el deixa sols als adults. Tot i que a la platea he comptat uns deu nens de més de 50 persones, el missatge també els hi ha arribat.
La virtut d’aquest muntatge està en com basculen entre el drama i la denúncia amb els gags i les situacions còmiques. I sobretot amb una posada en escena i una escenografia mòbil que imprimeix un ritme àgil. La història de l’Alma, una nena (l’única titella portada per les dues actrius, Anna Farriol i Júlia Santacana) que viu amb la seva àvia Jula ha de fugir sola quan apareixen els avions de la guerra. Abans però, la seva àvia li dona una pedra perquè sempre recordi d’on ve. El periple d’Alma és el mateix que un refugiat, fugir de la policia, rebre un no per resposta per traspassar fronteres, i fins i tot acabar naufragant a alta mar. Però arriba a Europa i allà ens canten la cançó de la terra de les oportunitats i de la pau. La fal·làcia del somni europeu es fa palesa quan l’infant demana menjar i tots els personatges prèviament presentats s’hi neguen. Però la creativitat i la connexió amb el record de la seva àvia fa que l’Alma s’empesqui una solució per despertar la curiositat dels ciutadans europeus i la seva solidaritat. Una sopa de tres pedres necessita d’altres ingredients per ser ben digerida.
Les Engrunes han parit un projecte fàcil de portar per Europa. El retrat d’aquesta terra nostra tan perversa està molt ben afinat. I els personatges europeus parodiats estan escrits de manera transversal, tothom els pot reconèixer, sigui de la cultura que sigui. Tot i que es tracta d’un espectacle blanc, no esquiven la cruesa de les imatges (els avions atacant, el naufragi, les reaccions funestes dels ciutadans...) buscant la poètica de les ombres i el moviment de l’estructura de portes i finestres.
És una bonica història, amb una dramatúrgia més complexa del que podria semblar en un principi i que acaba amb una pregunta a l’aire que introdueix la reflexió als més petits: I els altres pobles, si mai hi arriba una altra Alma també els hi obriren les portes? Mentrestant, però, la companyia també ha posat en valor la creativitat i la nostra pròpia identitat per sobreposar-se a les situacions més adverses.
