L'ordi és un dels cereals bàsics de la humanitat des de l'antiguitat. I també del bestiar. Per això, potser, es considera un cereal de classe humil, com aquelles productes de la terra que creixen en la sequera i que en temps migrats salven de la fam.
A cals Khan, una família jueva refugiada i establerta a Londres, defensors de la classe obrera anglesa dels anys trenta i devots de la doctrina comunista, les racions diàries de sopa de pollastre amb ordi van salvar la vida de la filla Ada.
Això l'hi recorda sempre la seva mare, Sarah, i en té també una memòria de la flaire dels plats calents el fill petit, Ronnie. A cals Khan, activistes fins a la medul·la, idealistes de cor i fervents seguidors de les reivindicacions populars del partit comunista, s'han proposat lluitar contra el feixisme creixent dels anys trenta fent tots pinya a les manifestacions antifeixistes com la del barri obrer londinenc de l'East End del 1936, on viuen nombrosos jueus. Però la fe en els ideals de la família Khan s'estavella quan la policia metropolitana que els hauria de protegir està més al costat dels feixistes i és als contramanifestants a qui fa enrere a cops, amb nombrosos ferits i també detencions.
El dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, Regne Unit, 1932 - Brighton, Regne Unit, 2016), considerat un dels autors de la generació «Angry Young Men» juntament amb John Osborne o John Arden, escriu aquesta obra el 1956, en un moment que calia molta valentia i lucidesa per denunciar l'altre vessant del feixisme, el de l'època stalinista, després de la Revolució Hongaresa del 1956, que va durar quinze dies, i de la massacre que l'Exèrcit Roig va infligir sobre la població d'Hongria que s'havia volgut desfer de l'opressió soviètica, amb més de 3.000 morts i 20.000 més durant la repressió posterior fins al 1958.
Aquests dos fets, la lluita antifeixista a Londres, la Revolució Hongaresa i, entremig, l'allistament dels voluntaris d'esquerres per allistar-se a les Brigades Internacionals i participar en la Guerra civil espanyola, formen el triangle històric d'una obra que té un caràcter polític i social i que acaba sent profundament universal, fins i tot intemporal i que propina una burxada de reflexió que inevitablement —amb totes les distàncies que calgui— els espectadors actuals no poden evitar de relacionar amb els fets més recents viscuts a Catalunya des de l'1-O.
De la il·lusió del miratge a la caiguda en pendent de la implacable força de la cruel realitat. Només Sarah, la mare, es manté com el ferm pal de paller que no pot vinclar cap tempesta. El pare, Harry, sense feina cada dos per tres, malalt sense esperit, deixant-se abandonar per un ictus que el deixa ferit. La filla, Ada, casada i amb dues criatures, amb el pacifista de les Brigades Internacionals, Dave, ebenista, que fugen de Londres al camp, a Norfolk, com aquells que busquen el seu Jerusalem. El fil, Ronnie, que té vocació d'intel·lectual i acaba fent de marmitó en una cuina de París. L'amic, Monty, que va rebre cops de porra el 1936 i que ara s'ha desfet del partit i ha muntat una botiga a Manchester i viu bé. La tieta, Cissie, activista del partit, romancejant per les cases, no per predicar, sinó per acabar jugant a cartes... Només Sarah, la mare, aguanta el pas del temps. Ella és comunista des de sempre, crida, i quan a «Sopa de pollastre amb ordi» han passat els anys, només ella és la que encara no ha volgut veure i ha continuat amagant el que els altres han sabut més tard: la massacre que «els seus» havien fet a Hongria.
Ferran Utzet, director, i Llàtzer Garcia, els dos adaptadors, diuen que han sintetitzat l'obra. A seixanta anys vista, el resultat, però, sembla que el text acabi de sortir del forn ara mateix. I La Perla 29 ha fet un cop de timó en la seva tradicional línia escènica amb un muntatge que juga amb el simbolisme escenogràfic, que manté algun flaixbac i que, com en un joc de fotogrames, repeteix una de les escenes inicials però amb l'utillatge físic que abans només era simple imaginació de gestos domèstics.
La polidesa de l'espectacle es concentra en un quadrilàter blanc immaculat envoltat d'una prestatgeria baixa negra —si fos rodó semblaria una pista de circ— i posa en joc tant els intèrprets com els regidors de la sala que fan les funcions d'escenògrafs ambulants a ull nu i també hi juga el so ambiental que és tan subtil que a vegades només reprodueix un fregadís, un clinc o un esbufec. Hi ha també, durant l'hora i quaranta minuts del muntatge, temps per a la música, amb un moment estel·lar de banda completa de la companyia, amb instruments inclosos fins a l'epíleg final, una conversa entre Sarah i el seu fill Ronnie, qua ha tornat de París, i la veu de Sarah, que com si encara el bressolés, li xiuxiueja la cançó feta himne, diuen, de camps esportius, «You’ll never walk alone (No caminaràs mai sol»: “Segueix a través del vent, / segueix a través de la pluja, / encara que els teus somnis es trenquin a trossos. / Camina amb esperança al teu cor / i no caminaràs mai sol.”»
«Sopa de pollastre amb ordi» compta amb un repartiment que endolceix la duresa de fons, a la vegada que la rebla. L'actriu Màrcia Cisteró (la mare Sarah) hi destaca especialment pel reflex del caràcter central de la família, en una interpretació tan serena com carregada de força, guardiana de l'energia i també de l'essència dels orígens dels Khan. L'actriu Maria Rodríguez (la filla Ada), enforteix aquí la seva capacitat actoral retratant el seu personatge a vegades simplement amb el gest o explicant-lo subtilment amb una mirada.
L'actor Pol López (el fill Ronnie) fa un esplèndid salt en el temps del seu personatge des de la infància a la maduresa, al llarg de vint-i-cinc anys, des de la felicitat innocent al desig de menjar-se el món amb la intenció de convertir-se en un escriptor socialista. A l'actor Lluís Villanueva (Harry, el pare de la família), li toca fer també el salt des de l'eufòria de la lluita antifeixista a la impossibilitat mental per un ictus, una decadència física que és també la metàfora de la decadència del sistema polític ensorrat.
L'actriu Míriam Alamany (la tieta Cissie) retrata amb finesa aquella tipologia de senyora modesta anglesa activa, soltera, treballadora, predicadora i que sobresurt d'entre els altres enmig d'un barri senzill, però orgullós de la seva dignitat. I els actors Josep Sobrevals (el pacifista, exBrigades Internacionals i marit d'Ada) i l'actor Ricard Farré (l'amic Monty) mantenen l'equilibri coral entre els moments més apassionats dels membres de la família i l'aportació de la seva mirada externa.
«Sopa de pollastre amb ordi» a la Biblioteca de Catalunya és un dels espectacles de l'any. D'aquells que es mereixen una llarga temporada. Perquè més que una sopa d'origen humil, el que els espectadors hi trobaran és un muntatge com si fos un brou de galets, condimentat amb gallina de pota negra, verdures del brou, carn picada, vedella, ous i cigrons cuits. ¿Qui s'hi pot resistir davant d'un plat així?
La Perla 29, deia abans, ha fet un cop de timó aquest any. Però no només pel que fa al concepte escenogràfic d'aquesta obra. Val la pena dir també que els espectadors es trobaran des d'ara amb una sala dins de la sala, creada dins de la mateixa nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, molt més acollidora. Diria que la sala ha guanyat aforament i tot. A quatre bandes. Amb la garantia que ningú no entorpeix la visió de ningú per la posició ben escalonada de les diverses fileres. A més, un tapissat negre cobreix tot el voltant dels murs de la meitat de la nau escènica. Les cadires han estat també folrades i encoixinades. I les grades no tenen caràcter de provisionalitat sinó que fan la pinta de ser estables. Una nova línia estètica que consolida la Biblioteca de Catalunya com a teatre, tot i que les voltes gòtiques hi continuen sent presents, esclar, i sota el parquet negre hi ha l'enllosat de pedres originals que sempre es poden destapar si mai hi ha nostàlgia de tornar a la sorra habitual de la companyia.
I una altra nota al marge referent a «Sopa de pollastre amb ordi». Una primera versió del text de l'obra es va publicar en català el 1986 a Edicions del Mall en col·laboració amb l'Institut del Teatre, dins de la col·lecció Biblioteca Teatral, i en una traducció de Manuel de Pedrolo, autor de qui aquest any, precisament, es commemora el centenari del seu naixement. I encara cal recordar que el 2005, la directora Carme Portacelli ja va dirigir una versió d'aquesta obra en una producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, que va ser una de les revelacions d'aquella temporada. (...)
