Marc Buxaderas fa la prova del cotó. No enganya. Treu, del seu dia a dia, la peripècia de viure dalt d'una cadira de rodes i conviure amb la seva paràlisi cerebral. Ho fa amb aquell positivisme que empodera. Com Albert Espinosa (Los pelones, Els nostres tigres beuen llet, Idaho y Utah) que és capaç de fer broma amb la cama amputada per culpa del càncer, aconsegueix una complicitat a prova de... catanes (hi havia un nen que pretenia protegir els amics d'aquell adult que el va semblar una amenaça). Se'n riu dels que no empatitzen aparcant als llocs per a discapacitats ("és que la dona ha anat a comprar un número de loteria" "Doncs quedi's vostè la meva paràlisi i el pàrquing i jo pago la loteria", diu que li va contestar) i dels que els sobreprotegeixen massa (des de tractar-los amb diminutius a donar-los Chupachups amb el compte del Restaurant: "que tinc 24 anys, convidii'm un Chupito O una ratafia!").
El seu humor és de traç gros políticament incorrecte i etziba la incapacitats dels urbanistes amb rampes per a cadires assassines o laberints per perdre-hi l'espinada. És una mirada franca, sense filtres, però molt més pensada que molts dels comentaris que rep al dia. L'actor, que ha tastat el treball professional amb títols com Els àngels no tenen fills o, abans, Mare de sucre, se'n surt molt bé de monologuista. Sense la cantarella dels stand up comedy clàssics, té la voluntat d'escoltar el públic i d'interpel·lar-ho. Diumenge, amb molts companys celebrant el Dia del Discapacitat, una veu li va dir "tant de bo jo tingués aquesta convicció". Pèls de punta. Parlar de les dificultats d'un mateix trobant el costat sarcàstic és molt sa i també revelador. Quin geni va identificar les Persones amb Discapacitat Funcional amb les sigles PDF? Diu que el seu grau de discapacitat és del 77% (i que no aspira a millorar-lo fins al 100%). La connexió amb el públic "capacitat", com diu ell, és molt més del 23%. Sens dubte. Per dues raons: la seva capacitat de comparar-se físicament amb Rowan Atkinson (engega el monòleg amb la sintonia del Mr Bean) i perquè tothom té algun grau de discapacitat (sobretot els que assegurin que ells són perfectes) que amplia la coincidència amb la gent del carrer.
