La fina ironia pot ser un sarcasme a la política patètica dels estats en les seves antigues colònies. En aquest món precari que habitem, que només ens deixem creure'ns que vivim per sobre de les nostres possibilitats quan agafem els pantalons Coronel Tapioca i viatgem a les quimbambes a l'estiu, la geopolítica queda molt lluny dels contenidors a reciclar i el súper de la cantonada. Europa està orgullosa de ser-ho i es diu exemplar però practica el liberalisme més salvatge en les seves antigues colònies. Deia el bisbe Pere Casaldàliga que l'Amèrica Llatina havia viscut, en realitat, dos colonialismes: El militar i religiós de fa 500 anys i el de les grans corporacions dels estats que les havien dominat a finals del segle XX. Telefònica era com un nou Hernán Cortés. Efectivament, a Guinea el monocultiu (cafè, cacau, fusta... i petroli i gas, posteriorment) que havia de reportar riquesa, ha deixat la població sense l'agricultura de subsistència i depenent dels seus propis client; una paradoxa que només té sentit per la perversitat del Poder del més fort sobre el més feble.
En un estand d'una fira que alterna el turisme ecològic amb les oportunitats de negoci dos guies somriuen i adverteixen de les novetats del seu estand. Son simpàtics, ni que sigui per contracte. Van acceptar la feina com si fos qualsevol altra però la propaganda amb suculents adjectius i unes imatges idíl·liques els fan qüestionar la meravella del país. I comencen a indagar a través de la Viquipedia i de Google. Efectivament, l'estand 68 evita ensenyar les vergonyes del país, com qui amaga l'escombra rebregadíssima en una cambra al darrere dels paravents amb imatges paradissíaques.
Jaume Forés (Amnè(i)s(t)ia) i Laura Riera (Cry babies, Kenòpsia) juguen molt bé la seva clau de paròdia: de ser hospitalaris i regalar cacau i de sentir-se cada cop més incòmodes amb el seu ridícul uniforme. Fins i tot, Floquet de Neu acaba sent irritant. Un senzill esperit crític obliga a qüestionar què amaga la llei dels secrets d'estat; per què Espanya va trencar relacions amb el primer president (que posteriorment seria dictador) i en canvi Teodoro Obiang (el que expulsaria el primer dictador a través de les armes) va restablir les relacions amb Espanya i va ser l'únic cap d'estat que va assistir a l'enterrament d'Adolfo Suárez. Tot el que queda sota de l'estora i no es ventila, acostuma a fer olor de podridura.
Stand 68: Guinea Equatorial sap il·lustrar les contradiccions (i grans silencis d'estats) amb un quadre lúcid, fresc, divertidament ridícul (cadasú té anècdotes pròpies de les jornades del Domund a les escoles), aportant molta informació sense col·lapsar i deixant molts interrogants que seria bo anar resolent. La consciència de l'europeu occidental és molt curta. Només se centra en el què es la notícia del mes. I totes les altres injustícies, del que algun occidental en surt beneficiat, gaudeix de la impunitat més alarmant. Fins el dolç del cacau acaba indisposant per la mala llet del muntatge, (amb declaracions escandaloses finals, d'una metàfora de preescolar que no correspon a un alt dignatari europeu) tot i que aparentment sigui tot amables, positives i obertes a què tothom hi trobi la seva oportunitat. Es veu que ningú pensa en què hi diu el poble, en com els ciutadans poden exercir el seu dret sobirà a marcar un futur més enllà de corporacions, màfies, poders inamovibles i turisme (en el millor dels casos) benefactor, d'una superioritat que esquinça la mínima dignitat dels guineans (i africans, en general).
