L'actriu i directora Bàrbara Mestanza és una de les tres fundadores de The Mamzelles, que primer va debutar com a grup musical el 2010 i dos anys més tard es va ampliar com a companyia teatral. Eren altres temps quan tot semblava possible. La integraven amb ella, Paula Ribó (o més aviat “Rigoberta Bendini”) i Paula Malia. Deu anys llargs després, cadascuna ha fet el seu camí i el de Bàrbara Mestanza, que per cert va formar part del repartiment de l'última «Yerma» del Teatre Lliure, passa recentment per aquesta obra teatral pròpia, «Sucia», estrenada a Temporada Alta i vista després a Madrid, que es basa en la seva pròpia experiència, víctima d'agressió sexual, però que no es limita a ser un documental de denúncia o fins i tot d'autoajuda per a altres sinó que inclou allò que la persona agredida porta a la seva motxilla i com la pot descarregar, com si fos el llast d'un globus per enlairar-se ben amunt.
L'espectacle —dues hores— no ha de confondre's, per la seva durada, amb un doble monòleg en el qual Bàrbara Mestanza deixa anar el seu llast —cal recordar que, de l'experiència, també n'ha publicat una novel·la més àmplia a Plaza&Janés— sinó que és una proposta teatral que es va engrandint a manera que avança: des dels recursos audiovisuals amb entrevistes a especialistes que hi aporten el criteri professional, fins al fil musical que subtilment subratlla els moments àlgids del relat, l'escenografia volgudament de color rosa —potser com a ironia d'allò que diuen que, si és rosa, l'amor s'hi posa— i els diferents espais que es creen des del recambró estret de l'herboristeria que rellogava un presumpte massatgista del carrer Toledo de Madrid, al plató d'un “late night” televisiu o el faristol amb micros, sense esquivar la llitera del massatgista.
La clau de la dramatúrgia, de la qual és autora i directora la mateixa actriu Bàrbara Mestanza, és l'encert de posar en una primera part en boca d'un home el plantejament de les circumstàncies que porten la protagonista a optar per un massatge i la trampa en la qual es troba encerclada.
L'actor Pep Ambròs (que s'hi ha incorporat en aquesta represa de l'espectacle a Catalunya i que fa diferents personatges més endavant) resol amb força escènica la seva intervenció inicial amb la naturalitat suficient per no caure en la caricatura i trepitja la fràgil línia indiscreta amb l'auditori quan requereix la presència d'un voluntari a qui se li demana que es posi els guants de làtex —detall per exigència teatral però no real dels fets— per il·lustrar els primers passos de l'agressió practicada a Bàrbara pel fals massatgista.
Quan Bàrbara Mestanza li pren el relleu —ja ha passat més de mitja hora de l'obra—, el relat entra en la pell i l'os de la veritat. I allò que, en boca de Pep Ambròs, podia semblar una ficció agafa tot el relleu de la crueltat dels fets que Bàrbara Mestanza detalla pas a pas, carícia a carícia, mà nua a mà nua, i posteriorment, hora a hora, dia a dia, any a any, relatant sense subterfugis el procés de descàrrega fins al desig no aconseguit d'obtenir la petició de perdó de l'assetjador i la incertesa de la denúncia interposada finalment davant el mossos d'esquadra de Barcelona —tot i que els fets se situïn a Madrid— i l'expedient policial que encara ara deu estar vegetant entre la pila de dossiers de paper pendents a la cua de la saturació judicial.
Si l'actor Pep Ambròs empeny l'espectacle endavant amb la seva intervenció inicial, Bàrbara Mestanza entoma el relleu amb la mateixa fortalesa i es fon amb la protagonista sense repenjar-s'hi còmodament sinó expulsant tot allò que li pesa, interactuant amb l'auditori, justificant el seu silenci o estat de xoc en el moment dels fets, justificant també el desvelament que en fa ara, quan ja han passat uns anys de l'agressió en una llitera d'una herboristeria farcida de remeis naturistes d'aparador de cara enfora, però amb el fals remei de l'impostor pseudomassatgista del carrer de Toledo madrileny a l'infern de la rebotiga. (...)
