Sweet Tyranny

Pere Faura, Aura. Amb tot el desvergonyiment, l'artista es proposa demostrar la tirania de l'ofici fet per vocació. El performer i ballarí troba la distància per poder expressar les contradiccions del seu treball i fer-lo connectar amb el gust més popular de la dansa. El techno,els musicals, les cançons enganxadisses, les coreografies carnd e Flashmob... És, per ara, la peça més rodona de la seva trilogia. Perquè expressa en primera persona, com si fos el capità d'una nau espacial tot allò que pretenia dir. Amb paraules, amb el to, i amb el ball. Aconsegueix construir una peça de mitjà format (amb un cos de ball que ha de respondre a les seves divertides impertinències) amb unes pantalles mobils que donen molt de joc i que serveixen com a activadors de memòria (de films clàssics) o de despertar les neurones de la sorpresa (amb escenes de pel·lícules eròtiques homosexuals). Faura mana i disposa És el seu erspectalce i ell és el que firma els contractes de treball. La tirania del creador sempre està sotmesa als favors del públic. La seva indolència pot ser vergonyosament criticada i menystinguda pel públoic, el més tirà de tots. El que no necessita argumentar les seves opinions; en té prou en desaprovar. noés aquest el cas. El públic connecta. entén el joc, un punt cruel, d'aquest home de la bola de miralls i accepta els diferents passatges, fins i tot sumant-se a les coreografies més estúpides sense aixecar-se de les butaques. Faura recupera escenes de l'Striptease de la pel·lícula Cabaret amb Deemi Moore de fons. Si en aquella peça en què gravava les reaccions dels espectadors sense que ells ho sabessin i ho reproduia novament, ara no se l'ataca. El públic entén el codi. També el final techno reiteratiu i, aparentment, només per desmostrar astorament en l'esgotament. Faura insisteix en la música popular com ja explicava a Sin baile, no hay paraiso. I, evidentment, de forma obsessiva a Sweet fever. Faltarà veure quin nou prisma dóna (fer una trilogia per repetir-se és estèril) a Sweet precarity,que a Olot ha arribar en format working progress.

Sí, ja ho sabem: sortir de l’armari requereix sempre d’una notable dosis de coratge. De fet , en un moment determinat de la seva tan lúdica com lúcida nova proposta, Pere Faura convida a tots els espectadors heterosexuals de la sala a trencar la seva timidesa i repressió i a reivindicar la seva condició sexual sense vergonya: si ets heterosexual no ho amaguis més , i aixeca ben alt el dit! I si has patit o pateixes bulliyng per culpa de la heterofòbia, no t’ho callis pas !  El que no treu per a que el mateix Faura, s’encarregui de recordar-te com qui no vol la cosa el mal que han fet pel món  els patrons derivats del patriarcat heterosexual. Però no és d’aquesta sortida d’armari que dóna lloc a un dels moments més divertits de la vetllada del que va la trilogia “Sweet Suites”,  sotmesa  a la “Sweet Tiranny” de les grans boles  de discoteca en el seu segon lliurament  . L’armari del qual Faura fa ja molt temps que va sortir , és l’armari de la correcció creativa i artística que menysprea tot allò que fa gust a kitch i olor a macarra suat . Faura , no ho oblideu – i si ho heu oblidat, ja s’encarregarà ell de fer-vos memòria- , ha donat el seu salt a la fama mundial , el prestigi i la seguretat econòmica pròpia dels triomfadors practicant un “Striptease” que, més enllà de les seves connotacions iròniques  , li devia molt a aquell altre que practicava Demi Moore en una peli d’aquelles de les que tothom se’n va riure molt al seu moment ( i que de fet, feia riure força quan intentava posar-se seriosa )  però que ha acabat sent una mena de peça de culte. I és que l’striptease de la Moore, la tromba d’aigua que cau damunt el cos de Jennifer Beals ( o d’alguna de les seves dobles) mentre juga eròticament amb la cadira de “Flashdance”, els bots eufòrics que donen  els escura-xemeneies de “Mary Poppins “ , o els sempre gloriosos ditets d’un  John Travolta que cada cop que s’ha posat a ballar en una pantalla ha marcat època , formen part d’aquesta forma de dansa popular nascuda als grans estudis de Hollywood i amb ADN cinematogràfic per la qual Faura sent feblesa. I que, per contra,  tan sovint rep el menyspreu de les élites coreogràfiques, tant si aquestes beuen de les fonts clàssiques, com si es mouen en la més rabiosa contemporaneïtat. Esclar que sempre hi ha glorioses excepcions que confirmen la regla. Corre pel món ( i per youtube, naturalment) un magnífic especial  televisiu enregistrat fa ja unes quantes dècades en el qual el gran Baryshnikov proclamava la seva passió per Broadway ( de fet , el programa es titulava “Baryshnikov on Bradway”) . I en què  manifestava el seu desig de convertir-se per una estona en un membre més del cor de ballarins que, vestits amb tota la lluentor que requereix el moment i  fent meravelles amb el seu barret,  interpreta l’excepcional coreografia de “One”, el memorable número final que el geni de Michael Bennett va concebre per “A Chorus Line”.  Aquest numero –sens dubte , un dels cims absoluts de la historia del teatre musical; la pel·lícula no li acabava de fer justícia, i a més a més , traïa el concepte de l’obra original donant-li un desmesurat protagonisme a Michael Douglas- constitueix el colofó perfecte del gran homenatge que Bennett li va retre a aquests ballarins anònims que veiem als grans espectacles, i que es mouen sempre al voltant de la gran estrella, del o la  “One” al que fa referència el títol. No és doncs estrany que Faura li concedeixi també  un especial relleu  ja en la primera coreografia del seu espectacle. D’això va també, “Sweet Tiranny”: de la tirania exercida pel mercat coreogràfic. De la tirania imposada per la gran estrella ( ell mateix, posem pel cas!) que no munta pas una companya de dansa, sinó que contracta a un grup de ballarins necessitats de feina per tal que es moguin al seu voltant sense fer-li cap mena d’ombra i es transformin en extensions d’ell mateix. De la tirania de programadors i altres exquisides variants de la professió , capaces de convertir les ganes de ballar dels ballarins en una mena de voluntariat sense més compensació que l’orgull artístic. Servint-se d’un humor esmolat i fent gala d’una irònica megalomania que també cal saber treure de l’armari per tal de desfer d’una vegada tòpics sobre la creació en equip, Faura dissecciona pas a pas aquest grapat de coreografies que –mainadera Poppins a banda- són filles dels molt discotequers anys 70 i 80  ,els hi troba ets i uts fins ara insospitats ( només cal veure els camins socialment reivindicatius cap els que enfilen els ja esmentats escura-xemeneies ), i ho guarneix tot amb projeccions que donen lloc a també sucoses associacions mentals. I un cop feta la feina dura, ens proposa una mitja hora final de disco en estat pur: per la pista , i amb la marxa cap en darrera, aniran desfilant les vuit variants deconstruides i lliurades a la pura festa de les vuit ( sobre el nr. vuit i el seu paper a la dansa, també té molt a dir Faura) “cores” que han estat sàviament analitzades.  Així, no hi ha manera de resistir-se a la febre del dissabte a la nit... o la que us pot atacar a qualsevol dia de la setmana  per culpa de tan brillant i divertit espectacle. 

Mimado por la profesión y por un sector de la crítica Pere Faura,  (Barcelona, 1980) presentó Sweet Tyranny en el Mercat de les Flors la noche del pasado viernes. El teatro del carrer Lleida presentaba un lleno absoluto. Eran muchos los que querían conocer este espectáculo “macarra y reivindicativo”, según palabras del propio autor, a caballo de la danza contemporánea y el musical. Entre el público una atenta Àngels Margarit, flamante directora del Mercat de les Flors. En esta ocasión Pere Faura, junto a siete bailarines, plantea la dicotomía de la danza como evasión o como trabajo y profesión. El resultado es una pieza en la que laten algunas ideas brillantes pero que el artista no ha sabido encauzar ni desarrollar, cayendo en lo tópico. Lo que sí consigue transmitir al público este bailarín y coreógrafo es su frustración por no tener un cuerpo y unas condiciones para la danza como las de John Travolta, su ídolo desde niño. Sweet Tyranny forma parte de una trilogía. La primera obra, Sweet fever, inspirada en la película Sturday Night Fever de Johan Travolta, se estrenó en el marco de la pasada edición de Temporada Alta que se celebra en  Girona. Ahora quedará pendiente Sweet precarity, que está en proceso de creación. En Sweet tyranny Faura parte de coreografías icónicas de las películas musicales de los años  de 1970 y 1980 como Dirty Dancing, Greas, Flashdance, Chorus line, Mary Poppins o Streptease para reprochar a la industria de Hollywood su poder para hacer soñar a los espectadores de sus películas. Los célebres bailes de John Travolta, Patrick Swayze, Demi Moore o de Jennifer Beals son versionadas, destrozadas y reinventadas por los intérpretes para explicar al espectador que estos musicales que te hacen soñar desde la butaca de un cine, luego, cuando te quieres dedicar a ser un profesional de la danza ves que la realidad es muy diferente. Una idea  evidente no solo en la danza sino también en otras disciplinas y que el artista repite en este espectáculo hasta la saciedad. Al principio del espectáculo el bailarín con una bola brillante de disco se paseó por la filas de butacas del Mercat, para entrar en contacto con el público. Ya en el escenario Faura, convertido en el despótico coreógrafo que encarnó Michael Douglas en la película Chorus line, y junto a su troupe de bailarines (Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Claudia Solwat y Javi Vaquero), parodiaran con mejor o menor fortuna y sin valor coreográfico a los protagonistas de estos musicales, mientras que en las dos pantallas de vídeo que están en el escenario se muestran analogías con las películas que inspiran esta obra demasiado larga. Al final el escenario se volvió un caos a ritmo de una crispante y dilatada música discotequera.