Tres intervencions
específiques i coordinades pel "col·lectiu Grua" han tancat la
programació del Grec 2015 a l'Antic Teatre. Molts sabreu que allà,
just a l'entrada que dóna accés a l'interior i amb unes lletres
enormes de color vermell que es veuen des de qualsevol punt de la
terrassa, hi ha un cartell gran que diu: “Silenci, funció”.
Aquest és el motiu que Pere Faura, Anna Rubirola i Claudia Solwat
han escollit per a l'ocasió i com a reivindicació: hi ha espais per
al recolliment laic? es pregunta Ernesto Collado en la segona part
del muntatge. Per això la performance comença al propi teatre, de
la mà d'una instal·lació sonora de Carme Torrent i acaba amb el
públic envaint l'exterior, just al costat de l'arbre central.
Per parts: s'obren les
portes i es convida a seure al teatre de manera lliure, també a
l'escenari, per gaudir/reflexionar al voltant de les sonoritats que
amplifiquen o matisen el soroll que sempre invariablement arriba des
de la terrassa. Aquesta primera acció és una apel·lació directa a
cadascú, receptor i transformador del sentit de l'experiència, de
quinze minuts de durada, per tal d'acompanyar-lo en el descobriment
de la sala d'una manera gens habitual. Sense acció aparent, és el
propi espectador qui crea una narració al voltant d'aquelles
variacions ínfimes musicals.
Se surt a l'exterior
del teatre, en una ocupació gens subtil del carrer, i és el torn
d'Ernesto Collado. La imatge més fàcil per entendre la seva idea és
imaginar un manifestant sol enmig de la via Laietana amb una gran
pancarta. En això consisteix: en apropiar-se dels “espais
silenciats”, com subtitulen en la seva presentació. Llocs saturats
de brogit i incomunicació de la paraula. Aquesta part de la
performance és, sense dubte, un bon despertar a la reflexió
individual i col·lectiva: pel que significa aquesta invasió del
carrer (amb lamentable sorpresa en la funció de dissabte d'algun veí
cansat del trànsit de gent amunt i avall...); de la sorpresa que
causa aquesta intervenció si pensem que sempre es fa en silenci; i
per les intenses i veritables sentències de les cartolines i
pamflets que l'Ernesto va ensenyant, tant per a qui segueix l'acció,
com per a qui espontàniament s'hi apunta.
Retornats a l'edifici
del teatre, una mica de ball, un experiment del tot sorpresa de Cris
Blanco i que correspon aquí mantenir en secret per a futurs
espectadors, i la conclusió de “Tacet”, que ha de servir per a
transmetre la necessitat de repensar col·lectivament com ocupem
sorollosament els indrets. Començant pels propis tertulians de la
terrassa de l'Antic, molt sovint ignorants que uns metres endins hi
ha una de les sales més compromeses i interessants en l'àmbit dels
nous llenguatges teatrals de la ciutat. Un espai encara amb alguns
problemes d'insonorització, tot s'ha de dir.
