Una mica de vida.Quan ets un nen de 12 anys obligat a
prostituir-te i estàs amb un client que ha pagar els seus bons calerons per
passar una bona estona amb tu, has de
donar-li el plaer que ell busca fingint tant com calgui, i mostrant en la teva forma d’actuar amb ell una mica de vida. Això
li va ensenyar al Jude el germà Luke, l’únic germà del monestir on el nen va créixer
que sempre va ser afectuós amb ell . I quan trobes algú que afirma voler
donar-te aquell amor que ningú més t’ha donat mai i fins i tot afirma que quan tinguis
16 anys es casarà amb tu i et portarà a viure a una bonica cabana al ben mig d’un
bonic bosc, és possible que no vegis en aquesta persona el pedòfil proxeneta
que en realitat és. I que el vulguis complaure sempre. I que vulguis complaure
sempre també els clients que ell busca amb
afany durant el dia per portar-los cap
al teu llit de motel quan cau la nit.
Perdoneu que us hagi fet una mica de “spoiler”, si resulta
que sou futurs lectors de la novel·la de Hanya Yanagihara ( una novel·la que
reconec haver devorat amb dolorosa addicció ) a partir de la qual Ivo van Hove ha creat el seu portentós nou
espectacle. Però és que l’expressió “A little life” que trobem al títol de la
novel·la, es refereix també al “consell professional” amb quelcom de terrible
ordre que el germà Luke li ofereix al
seu explotat pupil. I al llarg de les quatre dècades següents , Jude demostrarà
més d’un cop haver aprés la lliçó: quan després de passar-se anys i més anys protegint-se
emocionalment darrera el silenci sobre el que ha estat la seva existència
arriba aquell moment en el qual algú li dona realment allò que d’altres fingien
donar-li, Jude sentirà també la necessitat de fingir una mica de vida allà on
només sent fàstic i horror: el que sigui, per tal d’evitar sentir de nou l’angoixa
de l’abandó.
“A Little Life”, com afirma van Hove, “és un descens
destructiu a àrees de dolor pur, de solitud pura, de pur desemparament , d’amistat
pura”. Una amistat a quatre bandes ( al
voltant de l’advocat Jude hi trobem l’actor Willem, l’arquitecte Malcolm i el
pintor JB) que es desenvolupa al llarg de quatre dècades ( des dels dies
universitaris fins als anys de la maduresa). I paradoxalment, la seva autora
considera que aquest descens als inferns (auto)destructius que ella descriu implacablement pagina darrera pagina i que van Hove visualitza de
forma aclaparadora deixant l’espectador abocat a no poder apartar la vista de l’autolesió
que amara implacablement el cos i la roba, en té també quelcom de conte de
fades. Certament, Jude es troba un i altre cop davant el patiment i la
humiliació física i psíquica. El seu univers en va ple de ogres que, com
aquells dels contes, et poden tancar (literalment) a caus foscos i convertir-te
en els seus esclaus. I a l’univers d’en Jude quan te n’escapes d’un d’aquests
ogres, ja en tens un altre que t’està esperant a la cantonada. Però també hi apareixen en ell les “fades
madrines” que intenten un i altre cop reparar allò que potser no és reparable,
que intenten un i altre cop transmetre-li al Jude que darrera tan poca vida
viscuda sempre amb tant de dolor, s’hi
pot trobar molta vida. No serà una mica excessiu tan patiment, es pregunten
alguns lectors de la novel·la i/o espectadors del muntatge teatral, davant el
cúmul de monstruositats que li toca patir al Jude? Però l’excés de dolor no resulta precisament
un fet excepcional, quan sembles haver nascut amb totes les cartes marcades.
Quan t’has criat entre l’abús i el maltractament. Quan –i això, també és
quelcom del tot habitual- acabes sentint-te tan brut per tot el que t’han fet
fer que acabes sentint-te alhora culpable i del tot digne de menyspreu; tant
que, si algú t’estima, seràs el primer
en intentar demostrar-li que no ets digne de la seva estimació. I llavors, acabes
elegint a qui de forma patent o latent saps que t’acabarà fent molt de mal,
perquè no et mereixes altra cosa. I t’has
de castigar i seguir castigant. Com ve a dir en Jude, llavors infringir-te una ferida pot acabar semblant
una forma de deixar anar el pus que et devora per dins. En aquest sentit, cal
fixar-se en el plaer que mostra el rostre de Ramsey Nasr al llarg de la seva
antològica interpretació quan arriben aquests moments en els quals la fulla d’afaitar
s’endinsa sota la pell: justament tot el contrari a aquella repulsió ben
visible també a la cara que li desperta
qualsevol contacte físic que tingui a veure amb la sexualitat.
Van Hove , comptant com sempre amb la complicitat de l’extraordinari
escenògraf Jan Versweyveld ( responsable també de l’admirable disseny d’il·luminació
del muntatge) situa la seva proposta dins un rectangle escènic amb els
espectadors ubicats a dues bandes:
mentre una de les grades ( la més petita) s’aixeca directament damunt l’escenari,
l’altra ho fa des de l’espai a mena de fosso on s’hi troben les cordes del
quartet BLINDMAN, la música en directe del qual potencia l’atmosfera emocional
de tot l’espectacle. I arriba a la seva màxima expressió quan Jude ens canta
una peça de Mahler que d’alguna manera, conté la clau de tot el dolor de la seva
existència i evidència quin és l’únic camí que li permetria escapar d’aquest
dolor.
A les altres dues bandes del rectangle escènic, ens hi
trobem dues grans pantalles. Però aquest cop van Hove no se’n serveix com
altres vegades de la filmació en directe que escruta el rostre de l’intèrpret
mentre el cameràman el segueix per tot arreu. El que fan les pantalles aquest cop és
realitzar una lenta passejada pels carrers de Nova York que no s’atura mai.
Però que sí queda dramàticament distorsionada quan Jude es lliure a l’autodestrucció
, i les imatges es granulen i s’acceleren fins fer indistingible el paisatge urbà.
Nova York és un altre dels grans protagonistes d’aquesta història, i per Nova York realitza
el Jude de la novel·la unes llargues caminades que en alguns períodes de la
seva vida constitueixen gairebé el seu únic refugi terapèutic. Van Hove prescindeix
d’aquest aspecte del relat original. Però no prescindeix gens ni mica de Manhattan,
i del seu valor simbòlic . Triomfar a la Big Apple és sinònim d’haver fet el
cim del món, i d’una o altra manera, els quatre amics d’aquesta brutalment
colpidora història es poden considerar veritables
triomfadors. Però a l’hora, no cal ni dir que la brillantor de l’èxit extern
pot fer també que la sensació de fracàs intern es faci encara més aclaparadora.
Per damunt d’aquest rectangle escènic i d’aquestes pantalles novaiorqueses que caminen kilòmetres i més kilòmetres , van Hove i
Versweyveld ubiquen un gran tot i que minimalista quadrilàter volàtil que al llarg de l’espectacle
crea intenses atmosferes lumíniques. Però és a l’escena final, després de
quatre hores de representació, quan aquesta arquitectura escènica digna d’haver
estat imaginada pel mateix Malcolm baixa de les altures, i assoleix tota la seva dimensió dramatúrgica: dins seu
es visualitza perfectament la forma com la mort transforma la presència en
absència, sense deixar per això de fer visible la petjada emocional de l’absent.
