L'Escenari Joan Brossa acull la darrera proposta de teatre verbatim impulsada per Mithistòrima Produccions i La Planeta de Girona. Ferran Joanmiquel, que l'any 2018 va escriure i dirigir l'excepcional El color de la llum —a propòsit de les implicacions ètiques del fotoperiodisme—, presenta ara El·lipsi, un muntatge igual de ben travat i polièdric sobre la pandèmia per COVID-19, un tema per desgràcia indefugible i que és tractat amb subtilitat, rigor i expertesa compositiva a partir d'una exhaustiva tasca de recerca i documentació a càrrec de la Companyia La Planeta.
Tal com apunta el programa de sala, el títol de la peça fa referència a certa omissió mediàtica respecte al vincle entre pandèmia i canvi climàtic. D'altra banda, el terme remet a l'acció perduda, dilapidada, d'un temps en suspens. La gran virtut d'aquest espectacle rau en la veritat que traspuen totes les converses i declaracions, i en el valor testimonial que aporten les històries en primera persona de professionals —en la seva majoria, treballadors de l'Hospital Josep Trueta de Girona— que van viure de ben a prop l'emergència sanitària, les experiències de pacients o familiars afectats, les reflexions d'experts de diversos àmbits i les manifestacions o proclames de negacionistes i col·lectius contraris a les restriccions decretades. Entre hàbils transicions musicals i lumíniques —de Lluís Rovirola i Pau Costa, respectivament— i amb tan sols uns focus polivalents, alguns seients i quatre objectes més, les actrius Paula Fossatti, Judit Saula i Mireia Vallès assumeixen multitud de personatges —pacients, psicòlogues, metgesses, cuidadores, antropòlogues— amb naturalitat i solvència. En l'entramat de testimonis i declaracions hi trobem referències a l'augment exponencial de contagis i a determinades reaccions racistes envers els xinesos; a la ira, la submissió i la hidroxicloroquina; a tota mena de neguits, dubtes i incerteses; al sentiment d'estafa i a la desemparança.
El testimoniatge de les psicòlogues irromp ben aviat i retorna de manera informal en algunes situacions per recordar-nos la importància del suport emocional dins del món sanitari. Gràcies al seu relat, sovint contemporitzador i amb sentit de l'humor, entenem el patiment dels professionals de la salut que, durant la primera onada de la pandèmia, no només encadenaven torns sense treva —i ploraven mentre feien cua davant la incineradora de bates i restes contagioses— sinó que van haver de fer-se càrrec de decisions tan violentes com la de triar a qui d'entre dos afectats de coronavirus li posaven un respirador. En el seu paper de mediadores entre els malalts aïllats i les famílies, les professionals de l'àmbit de la psicologia donen fe de la profunda, vital necessitat de contacte dels afectats i aporten anècdotes o exemples com l'increment de la freqüència cardíaca que va experimentar un pacient intubat i sedat en sentir una veu estimada a l'altra banda d'una pantalla.
Entre les reaccions contràries a la gestió de la pandèmia figura la revolta dels cayetanos del barri madrileny de Salamanca, però també la dels anunciadors i panegiristes de la “dolça revolució” del MMS. I, al costat d'aquestes exaltades denúncies, hi ha un dels testimonis més colpidors de l'espectacle, el d'una treballadora d'un centre per a gent gran que va veure com d'un dia a l'altre la residència quedava completament incomunicada, hospitalitzada i medicalitzada, i que parla d'estrès sanitari i de decisions precipitades quant al cribratge de pacients i els tractaments pal·liatius. De gran impacte emocional és també la història d'un cuidador que, tot i tenir pressa per anar-se'n a casa, va preferir quedar-se fins que un dels malalts es prengués el que seria l'últim iogurt de la seva vida.
Entre la irrefutabilitat de la tragèdia viscuda en primera persona i l'extremisme de qui nega la gravetat del fenomen, hi ha la postura reflexiva i matisada de tres dones que, proveïdes amb ulleres de sol i assegudes en un banc a la fresca —en un nivell més elevat de l'escena, indicador del distanciament amb què es miren els drames humans—, deixen anar observacions lapidàries des de disciplines com l'antropologia, l'ètica o la sociologia. Així, per exemple, incideixen en el fet que l’acció humana ha forçat la zoonosi i el canvi climàtic, i afirmen que si no disposem d'un protocol universal consensuat sobre com fer front a l'atac d'una molècula és perquè no tenim consciència d'espècie. Comenten les possibles i, fins a cert punt, imprevisibles conseqüències de l'actual crisi sanitària pel que fa a la retallada de les llibertats en nom de la seguretat, i al·ludeixen també a la “sensibilització fòbica de la pell i del cos de l'altre”. Assumeixen tant la veu dels intel·lectuals —que també satiritzen en qualificar-los de xamans o profetes en estat de tertúlia permanent— com la mirada lúcida dels ciutadans que s’escuden en un cert fatalisme per justificar la seva passivitat: “El capitalisme es dedicarà bàsicament a la depredació i nosaltres farem el vermut en una terrassa”. Les seves aportacions són (auto)crítiques i fins i tot un punt cíniques, com si es miressin el món des d’una actitud distant però hiperconscient —honesta i autoindulgent alhora—, a la manera de comentaristes avantatjades o moires entre clarividents i burletes.
Ferran Joanmiquel, tot un especialista en aquesta modalitat de teatre documental que és el verbatim —reproducció, paraula a paraula, de les intervencions d'una sèrie d'experts o testimonis—, ha tramat amb ofici d'orfebre les reaccions diverses i enfrontades, tant vivencials com teòriques, que ha generat l'emergència mundial per coronavirus. El mosaic conté molts punts de vista diferents —a banda d'algunes implicacions que no han estat del tot assenyalades pels mitjans oficials— i aborda qüestions tan cabdals com l’eficàcia o no dels protocols i tractaments, el sostre de vidre terapèutic, l’ètica professional, la solitud i l’aïllament dels pacients ingressats, la gestió del dol, el tractament mediàtic de la crisi, el trauma col·lectiu i la deriva autoritària. L’espectacle es pot veure a l’Escenari Joan Brossa fins al 25 d’abril, on després de cada funció es convida el públic a participar en un col·loqui amb els creadors i amb especialistes d'àmbits diversos.
Article publicat a Núvol el 14 d'abril de 2021
