That’s the story of my life. Macarena Recuerda

A That’s the story of my life, una peça estrenada l'any 2010 dins el cicle Radicals Lliures i que deu el seu títol a una cançó de The Velvet Underground, Macarena Recuerda Sheperd ‒heterònim de l'artista visual i escènica Lidia González Zoilo‒ superposa màscares a la seva imatge multiplicada en filmacions i retallables. La creadora, d'esquenes al públic, comparteix escenari i manipulació d'objectes amb Manu Morales, mentre Gorka Bilbao s'ocupa de la filmació en directe. Tal com s'indica en un dels rètols inicials, tot el que explicarà és autobiogràfic, però res no és real: “Todos los paisajes son recreaciones, todas las situaciones son escenificaciones y todos los personajes los interpreto yo”. Al programa de sala especifica que la seva autobiografia audiovisual se serveix de la tècnica stop-motion d'animació d'objectes, i que la pel·lícula es construirà en directe a cop de flaixos de memòria, com arxius oberts al passat. Com diu Ricard Gázquez, que ha estudiat a fons la trajectòria de la creadora, la tendència a autoficcionar-se funciona com una estratègia d'emmascarament ‒feta de capes de representació, a través de fotomuntatges i il·lustracions‒ i ve a qüestionar la frontera que separa el fictici del real. La il·lusió i els jocs òptics els trobem en aquesta peça ‒on apareixen fins i tot zoòtrops‒ i en altres de més performatives, com ¡AY! ¡YA! i The Watching Machine. Macarena Recuerda se serveix de la tècnica del collage per a l'escenificació de la seva identitat i d'una falsa autobiografia en què, entre altres coses, evoca una història d'amor i desamor construïda com un refugi de ficció. La manera com diferents episodis presumptament reals o viscuts han afectat la performer es plasmen en quaderns plens de retrats amb variacions. La representació gràfica de la seva vida passa pel joc del cadàver exquisit i seqüències que es disposen com en un conte encunyat. També els successius anuncis sobre la pròpia naturalesa o deriva de la proposta escènica ‒amb instruccions o anticipacions com: “Este es el momento en que usted se conmueve”‒ se subministren a partir de vinyetes on ella apareix emmarcada i se li assignen globus de diàleg. Només hi ha un moment, molt celebrat pel públic, en què abandona la manipulació d'objectes i ens ofereix el rostre com un llenç capaç d'expressar emoció.

Lídia González Zoilo (Macarena recuerda a l'escenari) està abandonant la paraula i la provocació literària. Sí que es reserva alguns instants molt breus per evocar un món de derrota assumit, que se situa entre la veritat i la ficció (perquè descriu paisatges ben quotidians però confessant que tot és mentida, o que podria ser-ho). Així, el pes de la imatge i de la retransmissió a través de càmeres dels seus jocs de retallables, llibres de fotografies, imatges visuals originàries dels primer cinema són la base de l'espectacle. I una banda sonora molt acurada amb el tema That's the story of my life de The Velvet com a cap de cartell.Macarena no abandona la primera persona per als seus espectacles. I ara, que quasi no hi ha paraules i verbs a conjugar, es traspassa amb les imatges. Sempre és Macarena el personatge central dels seus espectacles (ella mateixa, doncs). És màgic veure com s'executen amb precisió els jocs visuals davant dels ulls dels espectadors que poden comprovar l'efecte en la pantalla. Però pot dur a preguntar per què es considera teatre aquesta concatenació d'escenes fílmiques. Macarena trenca el debat quan decideix fer una mínima acció a a càmera. Després de narrar instintivament com un actor s'enamora d'ella en plena escena, revela el trencament de la parella. Ella es dirigeix a públic mira a l'espectador espontani enfocat i plora en silenci acompanyada per una cançó trista de desamor. És quan cobra sentit la màxima de la peça "Després d'estimar-te, et vaig estimar molt més". Els amors mitificats són eterns, sigui a la mare, al company de la mare de Montpellier que li va fer viatjar fins a Sevilla perquè conegués el seu pare, a l'espectador de rialla encomanadissa... Després d'un trencament, cal posar un comptador a zero. Macarena ho descriu amb els 20 segons d'una carta d'ajustament per refer les darreres passes, recuperar el seu cor perdut i desplegar la seva vida en una altra direcció. Brillant. Sense el dolor amb punts còmics d'Angélica Lidell, ni la cosmovisió global de l'Agrupación Sr. Serrano, el món de Macarena no abandona mai el traç de la sensibilitat, del gust, de la recerca de l'ànima fet tot amb una laboriosa feina de proproducció (retratant-se fent moltes accions per a revelar un sentiment més que una vida concreta.