[The Frame ]

Després de Momentos estelares de la humanidad (2017) i de Full House (2019), el col·lectiu Eléctrico 28 torna a la Fira amb una nova proposta experimental. En les anteriors propostes havien jugat a convertir el públic en participant directe i indispensable de la proposta, ara ens situen en un espai privilegiat per a l’observació d’allò que passa a l’espai urbà. Així com les arts plàstiques han jugat i introduït en les seves creacions la poètica de “l’objecte trobat”, a The Frame es juga amb intèrprets ocasionals i atzarosos. Des de el nostre punt d’observació, Eléctrico 28 ens situen al davant d’un “quadre (frame) viu” i ens conviden a observar-lo. Els membres de la companyia actuen com a facilitadors de l’observació estimulant els nostres sentits a través d’auriculars, cartells o senzilles accions. La música puntua l’espectacle gràcies als auriculars que tan aviat ens donen instruccions o recullen els sorolls del carrer amplificant-los, com ens conviden a la reflexió utilitzant textos del Georges Perec -extrets principalment de La vida, manual d’ús o Je me souviens, ambdós de 1978. Es tracta d’una presa de consciència del present observant amb detall l’entorn urbà que, habitualment, deixem de banda ocupats amb els nostres assumptes. Envoltats com estem de realitats virtuals, aquesta proposta escènica esdevé un divertit i curiós joc de realitat posada en escena des d’uns plantejaments dramatúrgics gens menyspreables. Si “representar” és “tornar al present”, la proposta de representació d’Eléctrico 28 esdevé una presa de consciència del present immediat que cal posar en valor. “En la vida urbana tot és efímer i passatger i, per això, etern” ens recordava Manuel Delgado des del programa radiofònic Hoy por Hoy. Tan efímer i etern com ho és la naturalesa mateixa del teatre. Estem davant d’un joc solcat d’humor i de tendresa que deixa entreveure uns plantejaments metateatrals tan seriosos com interessants.

La gent d'Eléctrico 28 demostra contínuament ser uns grans amants de la literatura europea del segle XX. Si van voler reproduir al carrer el Momentos estelares de la humanidad d'Stefan Zweig, Tàrrega, 2017), ara s'endinsen en el món de les petites coses de Georges Perec. El teatre és una activitat que permet posar la lupa en les coses més anodines, més insignificants. I dotar-li de densitat poètica, a base de comicitat i sorpresa. Per a aquesta aventura (encara en procès de creació, tot i que ja fa flaire d'obra acabada) s'atreveixen a convertir un retall del carrer (l'enquadrament ve donat en situar el públic en un passatge que obliga a enfocar la mirada a un trosset del passeig ) en l'escenari. La vida hi passa i es pot contemplar somrient-li. Contínuament. Aquest viatge, en el que manen les frases simples de la veu en off que se sent a través dels auriculars juga amb altres sentits, com el de l'olfacte (va ser casualitat aquella olor de goffres?) i de la vista (no revelarem el com). Bona part del grup ja intervenia en una peça itinerant similar (Entre tazas, 214) però, en aquella ocasió, el gust per la frase massa barroca els hi anava a la contra.La paraula escoltada es converteix en un focus que destaca un element de l'escena. des de la rampa, l'arbre o la porta de l'edifici del fons. Les accions imprevisibles dels ciutadans passejant o responent a preguntes fora de context, se celebren des del passatge, complices i amb la voluntat de compartir aquell moment, més que no pas fer escarni de ningú. Una peçaa que demana viure-la. En la intimitat i, alhora, amb un grup que entén la provocació ingènua dels intèrprets (uns manobres grisos que, en realitat, donen el ritme i la intensitat de l'obra.