The Generosity of Dorcas

No es pot negar que el festival Temporada Alta, a més a més de tenir molta cura de la nostra salut teatral, es preocupa també força per la nostra salut espiritual: en un parell de dies els espectacles que programa s’han posat tan bíblics que amb poques hores de diferència hem pogut passar  del llibre del Gènesi amb què arrenca el Vell Testament reinterpretat al seu dolorós estil per Angélica Liddlell  als Fets dels Apóstols, el cinquè llibre del Nou Testament,  atribuït al mateix Sant Lluc a qui li devem uns dels evangelis. És en aquest text del qual  - us ho dic per si us ha entrat la fal·lera religiosa- n’existeix una estupenda adaptació televisiva filmada pel gran Roberto Rossellini, on es parla per primer cop de les bondats de Dorcas, l’única dona a la qual les escriptures li atorguen la categoria de deixebla. I d’altra banda, la primera persona que va tenir l’honor de ser ressuscitada per un dels dotze apòstols; el més distingit de tots , si tenim en compte que en ell va recaure  també l’encàrrec de fundar l’església cristiana: ni més ni menys que Sant Pere. Va ser ell qui quan Dorcas va morir l’any 36 ( és a dir, tres anys després del moment en el qual segons la tradició es produeix  la  mort de Jesús) va fer sortir tothom de l’habitació on havia tingut lloc  l’òbit, es va plantar davant el cadàver , i li va exigí que s’aixequés . I Dorcas va obeir, i va tornar a la vida. El cas és que, pel que sembla, si Sant Pere va tenir aquesta deferència amb Dorcas va ser perquè ella se l’havia guanyat a pols , dedicant  les seves habilitats com a teixidora a la confecció de roba per als més necessitats, amb les vídues com a principals destinatàries de la seva generositat. Però abans que això s’acabi convertint en un classe de catequesi , passem ja a l’escenari que Jan Fabre ha preparat per tal que el seu intèrpret – un Matteo Sedda majúscul – pugui obrar una altra mena de resurrecció: aquella que té lloc quan un creador excepcional ens ofereix la seva personal i molt lliure visió de la significació que li podem donar des del present a una figura mítica  ( i en aquest cas, també mística ) del passat. Damunt l’escenari , pengen dotzenes i dotzenes d’agulles i més agulles de teixir enganxades als seus corresponents fils de llana, gairebé com si s’haguessin escapat d’un teler per formar un sostre acolorit: no hi ha cap dubte que l’autèntica Dorcas s’hagués sentit ben a gust en aquest espai. I la seva bigotuda i molt coreogràfica reencarnació – l’ambigüitat que porta implícita el fet que Dorcas s’encarni en un ballarí constitueix un altre punt a favor de l’espectacle-  se’ns apareix sota aquest cel punxós lluint sofisticat barret, movent-se encara amb certa juganera timidesa, i  dirigint-nos mirades també amb un punt tímid però ja plenes de ganes de crear complicitat. Poc a poc, a mesura que la hipnòtica partitura musical de Dael Taeldeman va creant el climax propici amb la seva estructura repetitiva, Dorcas anirà arrencant les agulles  i convertint-les en símbol d’aquelles  teles amb les quals obsequiava fa dos mil anys, i que sembla també oferir-nos a nosaltres mateixos de forma també simbòlica. Poc a poc, la complicitat s’anirà transformant en èxtasi, i la dansa agafarà per moments la velocitat circular amb la qual els dervixos entren en estat de trànsit místic. Poc a poc, Dorca s’anirà alliberant de les seves vestidures, i ens anirà mostrant aquella connexió entre l’espiritualitat exaltada  que provoca el contacte gairebé físic amb Déu  i la sensualitat sublimada de la qual els místics ( només cal pensar en Sant Juan de la Cruz i Santa Teresa) en van saber treure tan  gran profit literari. Poc a poc, les agulles es clavaran també al seu cos, mostrant alhora aquella altra mena de connexió que es pot establir ( i aquí, Santa Angélica Liddell també tindria molt a dir ) entre el dolor i el plaer. Arribats a aquest punt d’exaltació  , qui pot negar que aquella Dorcas bíblica que ens semblava tan llunyana, s’ha transformat gràcies a Fabre i Sedda en algú que ens resulta molt proper?

Es diu que Dorcas va ser la primera dona deixeble de Pere. Ella, segons la sinopsi del programa, era una cosidora que ajudava a le spersones més desemparades (principalment vidues). en realitat, a la Bíblia no sembla apaeìxer-hi. Pel que és probable que sigui un evangeli apòcrif del Nou Testament. En tot cas, sobta que Jan Fabre (mes aviat, personatge fosc i que busca la perversitat i  el desenfrè (Mount Olympus, Belgian rules per citar dos exemples ben pròxims) s'hagi decantat pels passatges de l'esperança amb la humanitat. És el contrast del cap de setmana de programadors del temporada Alta amb Angélica Liddell i el seu Génesis 6, 6-7 ben fosc i arrelant en l'amenaça divina de l'Antic Testament.La peça és tant breu com senzilla i preciosa. Una música que va guanyant intensitat permet a l'intèrpret Matteo Sedda (inicialment sembla ser que era una actriu) jugar amb una mena de firmament de colors d'on pengen les agulles d'aquesta protagonista. Ella va desprenent-se de les seves peces de roba i les ofereix al públic, com si fos un ritual, deixant agulles i fil que va estirant del cel i enganxant a mocadors. barret, faldilles, jaqueta..., i finalment, roba interior. Es queda amb una camisa que transparenta i acaba clavant-hi agulles (aprofitant els forats de les seves arracades) o en la camisa. Com si aquesta tortura per ser cristiana en anys en què els romans encara els perseguien acabés en un martiri. Però, certament, és un dolor que viu amb plenitud, amb un èxtasi quasi místic. El donar l'ha alliberat de les maldats d'aquest món. I  ni tant sols el dolor de la tortura l'apaga aquesta fè i desig de fer el Bé. El ballarí arrenca amb uns moviment mesurats amb un cert aire de mim (els llavis pintats de blanc reforcen aquest esquema) que va obrint amb grans salts, a mesura que deixa anar la roba i que ha anat entregant fils i agulles al prosceni (mai abandona els guants blancs ni tampoc els mitjons blancs que ressalten en la foscor, com si jugués al recurs del fluorescent i el negre del teatre de Praga). Una alenada fresca, tot i que esgotadora pel ballarí, que porta el cos i les puntes al límit. amb nocions de clàssica fa notables salts cap amunt que els completa en rotllana (jete) i també es desplaça sobre els seus mateixos peus (de tourn). és bonic de veure, provoca un somriure plaent. L'esgotament de l'intèrpret que, habitualment Fabre l'utilitza per extreure-li al màxim la humanitat i la derrota, aquí es respira com un triomf preciós, vital. 

No és la primera vegada que el tòtem del teatre contemporani Jan Fabre es veu enmig d’un escàndol. Mai va ser tan greu, ni de bon tros, com l’acusació d’abusos i assetjament sexual feta al setembre per 20 extreballadors de la seva companyia. Per aquesta raó, diumenge van conviure de manera pacífica una desena de manifestants pro-boicot amb el públic que es va acostar al Teatre de Salt per veure dins de Temporada Alta 'The Generosity of Dorcas', un solo de dansa protagonitzat per Matteo Sedda en què es van veure alguns seients buits. El ballarí va voler mantenir-se al marge de la polèmica i va difondre un escrit en què afirmava que no tenia constància de les pràctiques atribuïdes al director de la peça i acabava amb el desig de poder actuar amb tranquil·litat. I així va passar (...)