The Great Tamer (El gran domador)

Teatre | Dansa

informació obra



Intèrprets:
Pavlina Andriopoulou, Costas Chrysafidis, Ektor Liatsos, Ioannis Michos, Evangelia Randou, Kalliopi Simou, Drossos Skotis, Christos Strinopoulos, Yorgos Tsiantoulas, Alex Vangelis
So:
Kostas Michopoulos
Composició musical:
Johann Strauss II
Vestuari:
Maria Ilia
Ajudantia de direcció:
Stephanos Droussiotis
Producció:
Tina Papanikolaou, 2Works
Autoria:
Israel Galván
Direcció:
Israel Galván
Sinopsi:

D'una intensitat visual poc comuna que deriva de la seva passió conjunta per les arts plàstiques i l'escena, els espectacles del grec Dimitris Papaioannou són una barreja d'accions experimentals, teatre físic i performance. Antic dibuixant de còmics i pintor, l'artista dissenya cada escena dels seus espectacles creant uns storyboards que són l'antecedent de les imatges oníriques que es plasmen després sobre l'escenari. Una banda sonora formada pels sons amplificats i distorsionats que els intèrprets produeixen i que s'acompanyen de músiques fragmentades i paisatges sonors embolcalla l'acció. Tots aquests elements serveixen a Papaioannou per parlar-nos sobre la vida, com si es tractés d'un viatge destinat a fer grans descobertes, a buscar tresors ocults o a explorar, d'una manera gairebé arqueològica, els significats més amagats de l'existència humana. Unes imatges d'una simplicitat només aparent ens parlaran, en definitiva, sobre els aspectes més sagrats de les coses mundanes.

Tot i que va començar la seva trajectòria artística en el món de les arts plàstiques, Dimitris Papaioannou es va dedicar aviat al món de l'escena, fent de director, coreògraf, intèrpret i dissenyador de decorats, vestuari i il•luminació. Va ser el creador de l'Edafos Dance Theatre, amb el qual va treballar fins al 2012 i que es va convertir en tot un referent de l'escena grega. És especialment conegut per haver-se encarregat, l'any 2004, de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'Atenes. L'artista treballa els seus espectacles amb la participació dels intèrprets i té referències estètiques que van de Jacques Tati a Luis Buñuel, passant per Buster Keaton o David Lynch.

Premi de la Crítica 2017 a espectacle internacional de dansa

Crítica: The Great Tamer (El gran domador)

03/07/2017

Èpica sense sang, el segle XXI esventra el Renaixement

per Jordi Bordes

Genial inici d'arrencada del Grec Festival. La proposta de Dimitris Papaioannou explora nous llenguatges i ho fa amb una densitat i profunditat remarcable, al costat d'una estètica magnètica. Hi ha molt treball i també un gust per repassar la iconografia més clàssica. Els personatges (construccions a vegades a peces amb fins a sis actors!) es mostren tal com són. Amb la seva sorda tragèdia. Sense plors. Amb la contundència de saber-se perduts en un món estrany però que, amb la mateixa senzillesa, sap integrar l'estrany, l'altre, el refugiat. Hi ha retalls de tot que poden donar molta reflexió. Com l'arrencada en què l'home deixa les sabates arrelades (un refugiat de peus descalços?) que morirà en el seu viatge cap a Europa. Hi  haurà qui, humanament, el taparà: respectarà la seva intimitat. L'altre, qui exigirà que es faci visible, que el món ho conegui: les vergonyes de la víciima són la mandra de la còmoda Europa. Finalment, hi ha el propi personatge (que es mira estranyat aquesta discussió sorda i ningú l'ha interrogat). Quan d'un fet emergeixen tres veritats antagòniques, carregades de bona intenció, es percep que el món té molts més prismes que  els mass media auguren, amb una simplificació evident del missatge, dels punts de vista. 

Els actors accepten el seu destí, a vegades amb una certa curiositat; sempre amb un evident conformisme. Després de la tempesta, arribarà el moment de la reconstrucció. La individual i també la de la societat. I qui és el domador? Hi ha el que descobreix Déu. El que aprèn a pregar-hi, el que es distancia dels rituals per aprofundir en les bondats de la seva ensenyança. Però cap d'aquests és qui domina l'univers. En tot cas, el domador és el que no apareix i ha decidit les amputacions emocionals i físiques dels personatges; la seva nuesa. 

El crit silenciat evoca l'home a la Lluna, la classe d'anatomia que va immortalitzar Rubens (i que servirà d'un banquet gore posterioment). És l'esquelet d'un cos que ha exprimit fins a l'última gota de la vida. A The great Tamer hi ha un món fosc que pot evocar a Wasteland (Grec, 2013) o Nàufrags (Mercat de les Flors, 2016). També un cos enguixat que accepta ressignadament el seu patir com el de Sol Picó a El llac de les mosques (Mercat de les Flors, 2009). I la manipulació d'unes planxes en una tarima inestable amb sorpreses que evoca el joc de Johann Le Guillerm amb el seu Secret (Circ d'ara mateix, Mercat de les Flors 2014). La peça, en definitiva respira una èpica tràgica però sense queixa. Sempre acceptant el destí. Com si tots fossin un Sísif que es ressignen a la decisió dels déus. El problema és que ara, aquell domador no té rostre ni nom: és una societat que ha pervertit la percepció que l'home és al centre del Món, que la raó domina les creences. Tot decau, té errors de sistema que atrapen. Cal acceptar-ho i seguir sobrevivint. En un silenci que captiva.