Todas las flores

informació obra



Autor:
Bàrbara Mestanza, Laia Alberch, Carla Tovias, Judit Colomer
Direcció:
Bàrbara Mestanza
Intèrprets:
Laia Alberch , Maria Hernandez, Júlia Molins, Georgina Latre, Sandra Pujol, Carla Tovias
Escenografia:
Judit Colomer
Vestuari:
Joan Ros
Composició musical:
Clara Aguilar
Assesor de moviment:
Carla Tovias
Il·luminació:
Judit Colomer
Sinopsi:

The Mamzelles, companyia resident de la temporada 2019-20, no va poder estrenar el seu nou espectacle, previst el mes de maig. Ara, aquest muntatge que firmen conjuntament Laia Alberch, Judit Colomer, Bàrbara Mestanza i Carla Tovias obre la temporada 2020-21 de la Sala Beckett. Todas las flores s’emmarcava en el cicle ‘Memento Mori. Recordem-nos de morir’, una invitació de la Sala Beckett a mirar-nos la mort de cara i a reconèixer en ella una condició immanent de vida. 

Sinopsi

Diuen que hi ha un convent de pedra i flors envoltat d’arbres i ocells en algun lloc perdut d’aquesta terra.
Diuen que allà, un estiu, dues dones van arribar portant filles als seus ventres.
Diuen que algú les va portar allà per fer-les parir.
Diuen que van ser dies de sol.
I un dia es va posar a nevar, seguia sent estiu però la neu i el gel les van acorralar.
I la mort va començar a caure del cel. Ella va picar la porta d’aquell palau de pedra i flors, i aquelles dones la van deixar passar, suaument.
Alguns diuen que llavors van perdre el nord, alguns que la claredat va estampar les seves cares, alguns que es van convertir en monstres gegants i d’altres encara les busquen.
Seguia sent estiu i llavors, va arribar l’Apocalipsi.

Crítica: Todas las flores

17/09/2020

Balada abstracta postfeminista

per Jordi Bordes

L'autora i actriu Barbara Mestanza fa temps que li dóna voltes a la identitat i al feminisme. A com projectar la seva carrera amb i a pesar del seu cos i de la seva actitud vital. Les contradiccions sovint s'amunteguen i cal anar prenent decisions. Aquesta epopeia va començar amb una intrigant i implacable La mujer más fea del mundo. Més tard, va fer una provatura tirant un raig de sal a la nafra amb Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, que massa poca gent va veure però que amagava veritables bombes a la consciència, més enllà de l'univers Disney i un gust pel teatre brut, sense depurar. El seu món, ara es multiplica a escena amb aquesta proposta en la que hi ha cinc maneres d'afrontar el món i, en certa manera, el feminisme o la relació entre tot tipus de persones. Totes comparteixen una ombra despullada i ensangrentada que les unifica en el dolor i, en certa manera, en la Vida.

Mestanza s'imagina un espai abstracte, una mena de convent laïc on algunes voluntàries acullen dones embarassades, que volen fugir del món actual. Ara, confinades, ressona a una pandèmia que tot ho infecta. I que amenaça amb acabar amb elles. Els diferents arquetips combaten en un espai que, si inicialment, és de concòrdia i coreografia zen, va radicalitzant-se en una escena plàsticament preciosa (gràcies a la transformació de l'espai i l'efecte que aconsegueix amb els focus de filtre vermell).

Per moments, té un cert aire no espai de La nostra parcel·la. És una peça molt més neta estèticament que Pocahontas... però que, paradoxalment, carrega de moltes veus que col·lapsen entre elles, sense tenir gaire l'oportunitat d'escoltar-se i de debatre. Les interpretacions dins del quadrilàter de PVC són de traç gros, un punt provocadores però contrasta amb la contenció (on s'agafa volada) deixant que sigui l'espectador el que completa el quadre. La peripècia agònica transporta les protagonistes a un abisme que, com en el cas de Xavier Bobés a Corpus es desencalla en una imprescindible redempció. Sempre hi ha una altra Vida després de la crisi. I, tothom, desesperat s'hi aferra i la beneeix, com aquella de Winnie de Dies feliços.

Mestanza, alhora que The Mamzelles, va fer un gir dramatúrgic a partir de Mafia (Premi DespertaLAB 2017),que ja es deixava intuït a F.A.M.Y.L.I.A. A Màfia, tot i jugar a fer teatre un punt cafre prenien el ganivet i tallaven d'arrel totes les cordes que les escanyaven del patriarcat. Avui, ja no es calcen una perruca per actuar, han deixat l'ukelele i amb unes ganes de jugar que podria recordar al duet Nao Albet/ Marcel Borràs (Falsestuff, Mammón...) els hi agrada exposar sense embuts les seves reflexions a cop de vers projectat (Para que alguna nazca, alguien debe desangrarse; Y todo empezó con un llanto...) o d'accions de teatre físic i monòlegs que mosseguen amb ràbia i alhora desesperació.