Deixa el dolor una petjada que es transmet en forma d’herència genètica ?Ho fan alhora la culpa i els traumes viscuts individualment o col·lectivament? Això, per no parlar de la petjada que puguin imprimir els esclats de joia intensa individual o col·lectiva: potser pel fet de ser més escassos, sembla que no els tinguem tant en compte a l’hora de realitzar estudis genètics. En qualsevol cas: la pregunta sobre el pes feixuc que les experiències dramàtiques viscudes pels nostres progenitors i per les generacions que els han precedit pot haver deixat en la genètica que rebem com a herència, forma part de les qüestions que et surten al pas, tot gaudint del ben notable nou espectacle de La Perla 29. Que suposa alhora un retrobament amb qui ben bé podríem considerar l’autor de capçalera de la companyia, si tenim en compte les múltiples ocasions en les quals s’han creuat els seus camins. Un itinerari compartit que es va iniciar amb l’emblemàtic muntatge de “Incendis”, que també va deixar la seva bona petjada, si no genètica, si, com a mínim, escènica. Wajdi Mouawad torna a la Biblioteca més teatral del nostre territori, la que acull La Perla 29, i ho fa amb una obra que s’inicia precisament a l’interior d’una gran biblioteca .I encara que la biblioteca en la qual té lloc aquesta primera escena estigui situada a Nova York, el cert és que el terra de fusta noble que aquest cop ha substituït la tan característica sorra habitual als muntatge de La Perla 29 i Oriol Broggi, i l’excel·lent embolcall videogràfic que ens acompanyarà al llarg de les intenses tres hores i mitja de representació, aconsegueixen crear el miratge geogràfic.
Tot i que les biblioteques no són precisament el lloc ideal per posar-se a parlar, el cert és que el jove Eitan ( que, com sabrem després, és un noi alemany amb orígens jueus ) no dubta en presentar-se a la jove Wahida (que, com sabrem després, és una noia nord-americana amb orígens àrabs) deixant anar un monòleg torrencial ; tan desmesuradament torrencial ( cal reconèixer-ho; la desmesura verbal de vegades li juga alguna mala passada al talent de Mouawad) que si no fos perquè qui el pronuncia és un Guillem Balart que sap com crear immediatament la seva bona química amb Miriam Moukhles, potser . segons qui te’l deixés anar, et convidaria a fugir per cames. Però també és cert és que , escoltades amb calma, aquestes primeres paraules ja ens indiquen la mena d’idiosincràsia científica que guia les passes de l’Eitan; una idiosincràsia en la qual no hi cap altra revelació que aquella que transmeten els quaranta-sis cromosomes continguts a una cèl·lula humana , ni cap misteri diví que no pugui ser explicat mitjançant la física quàntica que li atorga consistència raonable als universos paral·lels. Tal i com ens dirà més en davant, quan la tragèdia ja hagi esborrat (o estigui camí de fer-ho) aquell període de transitòria felicitat que va seguir a l’esclat amorós nascut entre els llibres de la biblioteca, l’Eitan té molt clar que ni els sis milions de cadàvers que va deixar al seu pas l’Holocaust han estat capaços d’alterar mínimament el codi genètic , ni de qui va sobreviure a la tragèdia, ni dels seus descendents. I tal i com diu a l’escena més memorable de l’obra ,aquella que té lloc al llarg d’una celebració familiar de la Pasqua ( un fragment de teatre veritablement magistral) ,l’ Eitan porta massa temps estudiant els mecanismes de la transmissió, com per estar-ne ben segur que no hi ha transmissió del dolor. Per molt brutal que sigui l’experiència viscuda per un humà, aquesta no té cap afectació en els seus cromosomes. Quelcom que també ve a explicar d’alguna manera la raó per la qual no aprenem res de les experiències traumàtiques i els errors i els horrors als quals ens lliurem tot sovint , i ensopeguem un i altre cop amb les mateixes pedres ,amb els mateixos odis, amb les mateixes reaccions venjatives, amb la mateixa forma de considerar com una victòria allò mateix que , quan recau en mans de l’enemic , podem arribar a considerar com un genocidi. I si la genètica “és sorda i cega davant de qualsevol afectació, de qualsevol dolor” ,qui té llavors dret a exigir-li a l’Eitan que renuncií a allò que estima per damunt de tot en nom de la transmissió ? Qui té dret a enverinar-lo amb el dolor del passat , i a exigir-li que es faci responsable d’ell, encara que així impliqui ofegar-li la vida?
Veient aquesta obra de Mouawad que, malgrat haver estat escrita fa ja set anys, arriba als nostres escenaris justament quan l’etern conflicte entre l’estat d’Israel i el poble palestí viu un altra dels seus pics tràgics, em va venir al cap aquell altre esplèndid espectacle titulat “Nascuts culpables”, que potser vau veure al Teatre Lliure si sou espectadors una mica veterans. Aquell muntatge de Moma Teatre partia d’un text de Peter Sichrovsky que recollia el testimoni i el grau de culpabilitat heretada per familiars descendents d’antics nazis . Però, és clar: aquella culpa no té res a veure amb la genètica; aquella culpa assumida o negada, i millor o pitjor gestionada, té a veure amb la historia familiar i amb seu bagatge, amb el reconeixement dels nostres orígens, i amb el context històric i cultural amb el qual hem crescut: aquí els cromosomes, no hi juguen cap paper. I ja que la paraula “origen” ha sortit també a col·lació, veient l’obra em va venir també al cap aquella cançó de Raimon titulada “Jo vinc d’un silenci”, en la qual el llegendari cantautor de Xàtiva afirmava que “qui perd els orígens perd identitat”. A l’obra de Mouawad , l’abisme que pot arribar a separar els orígens de la identitat , i la forma com les circumstàncies ens poden portar de forma conscient o totalment inconscient a identificar-nos amb una identitat que no té res a veure o està directament oposada als nostres orígens, es transforma també en un factor clau en el desenvolupament de la tragèdia.
Però és que, de fet, la recerca de l’origen , la recerca de la identitat, i la imperiosa necessitat d’emprendre un intens viatge físic i sovint intercontinental que deriva alhora en un intens i metafòric viatge emocional, han estat sempre els vectors a partir dels quals Mouawad ha construït tot el seu teatre. Un teatre, cal no oblidar-ho, que està també directament connectat amb la complexitat del seu propi origen i de la seva pròpia identitat. I un teatre que torna també sempre a visitar llocs ja visitats anteriorment, servint-se per realitzar el viatge (un viatge que sempre acaba inevitablement travessant la terra cremada de conflictes condemnats a eternitzar-se) de trajectes recorreguts de forma ben conscient per també ben similars inquietuds , revelacions trasbalsadores i estructures narratives. En aquest sentit, és fàcil seguir el fil conductor que connecta “Tots ocells” amb “Incendis “ o “Litoral”, les dues emblemàtiques obres que ens van servir com a carta de presentació de la seva dramatúrgia. Diria en aquest sentit que “Tots ocells” supera amb escreix la irregularitat d’altres textos seus posteriors a aquells dos enlluernadors descobriments, tot i no arribar del tot a assolir la seva mateixa envergadura.
“Tots ocells” en va plena de fragments extraordinaris ( començant pel ja esmentat dinar de Pasqua) i de personatges dibuixats amb esmolada precisió. Personatges que ( i deixant de banda la ja assenyalada estupenda parella jove que formen Balart i Moukhles , i a la qual li toca assumir o no assumir el pes feixuc d’una càrrega no buscada) els hi permeten realitzar esplèndides interpretacions a Joan Carreras, Clara Segura i Marissa Josa, ben secundats per Xavier Boada i Xavier Ruano. . Però el text també mostra de tant en tant alguna notòria feblesa, com ara la que exhibeix la per contra desdibuixada soldat Eden, malgrat que Màrcia Cisteró la defensi amb la seva habitual competència interpretativa. L’ús metafòric d’aquests ocells que li donen títol a l’obra, resulta per moments un xic forçat . La presència física del destacat diplomàtic marroquí de nom impronunciable que va ser obligat a convertir-se al cristianisme al segle XVI sembla un xic sobrant , atès que la informació que ens ofereix sobre ell la Wahida, ja defineix clarament el simbolisme que la seva historia aporta a la tragèdia. I tant la petita subtrama relacionada amb un molt masturbatori artista pictòric , com les referències interestel·lars amb quelcom d’homenatge a Christopher Nolan, en tenen alguna cosa d’excessivament anecdòtiques. Quelcom que no interfereix en la gran qualitat global d’una obra que, com acostuma a passar també sovint amb Mouawad, mostra amb intel·ligència la paradoxal forma mitjançant la qual, les revelacions llargament buscades ,en tenen tant d’alliberadora esperança, com d’aclaparadora possibilitat de quedar-se ancorat en la desesperança: l’excel·lent escena final , ho fa ben palès. I el que resulta també ben palès, és que la molt mesurada direcció de Broggi, sap com superar inclòs els esculls que de tant en tant li planteja el text. Mà a mà amb el magnífic repartiment reunit a l’escenari, Broggi i la seva troupe al complert ( ja he assenyalat abans el gran protagonisme que té en el muntatge un treball videogràfic de Francesc Isern que permet alhora convertir l’espectacle en una experiència poliglota, excel·lentment il·luminada per Pep Barcons) aconsegueixen fer de “Tots ocells” un muntatge imprescindible .
