Tradere. Laia Santanach

Desprès d'Àer, on Laia Santanach es va centrar en la dansa popular antiga del contrapàs, a Tradere, la ballarina i coreògrafa, investiga aquelles tradicions europees que posen el cos en risc (l'exemple més proper que tenim son els castellers). Es tracta de tradicions populars en què la celebració col·lectiva es produeix a través de la posada en risc del cos. La peça recrea aquestes tradicions a través de la dansa, amb diverses escenes que abstrauen els elements centrals de cadascuna i en fan coreografia. Laia Santanach es troba acompanyada sobre l'escenari d'un gran equip d'intérprets, entre ells el mateix músic que ha creat la música de l'espectacle, Carlos Martorell. Un espectacle molt complet a nivell coreogràfic i tècnic, però amb algunes mancances pel que fa a la dramatúrgia i el discurs.

Comentari del 26/8/22 (Ésdansa)Laia Santanach ha destil·lat un grapat de danses populars (des de les processons de Setmana Santa a la cursa darrere d’un formatge de bola carena avall o la persecució de l’ós i la capacitat de fintar els botafumeiros en moviment de pèndol) per determinar que la dansa popular remet a dansa en comunitat i a festa, en el cansament. Els cossos exhaustos, portats al límit i construint els peus de les estructures castelleres (com aquell Pilar de dos, també premi Delfí Colomé) o rotllanes en deconstrucció són un punt culminant i comú de les tradicions. La suor, al final és comuna i el contacte dels cossos és una demostració de convivència, confiança i acolliment. Això és aquest Tradere, una entrega compartida entre els cinc membres de la formació (i una convidada especial i puntual), que van alternant els papers de l’auca en una dansa que decapita les jeraquies i es recolza en el treball conjunt. En aquest esgotament hi ha un cert gust pel teatre del dolor de Lidell (Liebestod, Terebrante, The Scarlet letter...), o del director controvertit Jan Fabre (Belgian rules). Santanach ha estrenat la seva segona coreografia de la trilogia a partir de la dansa opular. La primera va ser Aèr (premi Delfí Colomé 2018) en la que, segons explica, es va basar en l’observació del contrapunt del ball populaar. Ara, ha resctat trames i folklore per bastir quadres que avancin cap a alguna banda, que variïn l’univers que es mostra a escena gràcies als elements quasi d’atretzo, que referencien diferents tradicions. També s’esquitxen paraules que remeten a les tradicions cantades o narrades durant el ball. Però no es vol tancar ni completar cap peça. Ni tampoc crear-ne una de nova que les hi trobi una confluència. El punt de trobada és aquest treball en conjunt i aquest esgotament portat al límit. No sembla haver indagat aquest cop en les de ball. El que compta és el cop, la pulsió, com si hagués deciditr plasmar una imatge a partir de les emocions impressionistes, subjectivitzant la data, dotant-la de caràcter més enllà de la puresa (o no) del seu moviment.Comentari del 18/10/21 (Fira Medirterrània), working progressL'acció que s'ha presentat a Fira Mediterrània dóna pistes de com es desenvoluparà la coreografia final prevista pel març del 2022, al Mercat de les Flors. D'entrada, una dansa pulcra, dinpàmica amb accions que posen el cos en risc, en estranys equilibris i que parteixen d'una base musical electrònica, tot oi que puntualment hi entra un tambor i una guitarra elèctrica (més que com a contra punt que com a ritme dee referència del treball). Tradere parla de la capacitat de transmetre una tradició i com aquesta es va modificant de forma i de percepció a mesura que el ballen nous dansaires. Santanach explica en una interessant entrevista de la Fira que ja va iniciar aquest treball amb Aèr, inspirant-se en una peça catalana. Ara, ha obert el focus. I ha integrat altres tradicions (sovint amb el risc en la seva pràcticva). com la còmica (i accidentada) curs dels joves peresequint un formatge de bola carena avall. A la peça, es reprodueix mentre el tambor rodola en diagolan resseguint el trio. També fa flaire de processó amb la veu d'una saeta i les figures (ara en forma de Verge, o de Crist cap a la crucifixió). El mèrit és que el treball (i el vestuari) és molt elegant. Hi ha l'animalitat en les formes extremes potser, però, es transmet un gust pel ball,per anar evolucionant les figures, com si fossin bases de la pinya castellera. Cada peu implica una construcció diferent. La circumferència (ara agafant-se de les mans, ara separats) no té un centre definit, es va desplaant. I, de la manteixa manera, les formes es canvien constantment, en un moviment intens i executat amb precissió.Els ballarins es mouen a partir d'una odea que persegueixen, viuen l'emoció, tot i que amb una mirada cap endins, quasi desententent-se del públic. El seu rostre tendeix a la neutralitat però són els moviments els que atrapen l'atencio dels espectadors. S'alterna la verticalitat més recta amb les torsions de les esquenes i els braços, que busquen el punt d'equilibri. Un treball rodó que es viu intens. Santanach ha anunciat la mirada, més enllà de la tradició catalana, i ha sabut trobar formes i emocions ben enfocades, que casen en aquesta idea de transmetre i repetir, sempre aportant mirades i reflexions contemporànies.