Cap en davant. Amb determinació inflexible. Amb la impassibilitat que transmet un rostre immutable. Així avancen els divuit cossos nus reunits per Olivier Dubois, en aquesta nova edició d’aquella ja mítica coreografia que , qui havia estat també ballarí destacat per a Angelin Preljocaj, Sasha Waltz, o el mateix Jan Fabre ( la influència del qual es deixa sentir per moments en aquesta peça ) va estrenar al Festival d’Avinyó l’any 2012. Una bona part dels cossos nus que llavors es movien al pati del Palau Papal on es situa l’escenari més emblemàtic del festival, ja hi eren llavors. I si busqueu algun vídeo amb fragments d’aquelles primeres representacions de “Tragédie”, podreu comprovar de quina forma, el temps ha transformat el cos d’aquells homes i aquelles dones que, ara, comparteixen escenari amb més joves nouvinguts. També les petjades que deixa el temps al seu pas formen part de la tragèdia humana, i Olivier volia que aquest altra factor aportat pels dotze anys que han passat des de llavors, quedés incorporat alhora ea aquesta reedició.
En qualsevol cas, i com us deia abans , tant els cossos que ja dansaven llavors com els que s’han anat afegint pel camí, adopten des de la seva radical diversitat un uniforme comportament al llarg del primer tram d’una tragèdia que encara no sembla ser-ho. La percussió alhora encara molt controlada que ocupa també el primer tram de la ben potent banda sonora creada per François Caffenne , es limita de moment a seguir marcant amb rigidesa i contundència el moviment d’aquests cossos nus que surten del darrera d’un tènue cortinatge, avancen amb ritme sostingut per l’escenari, donen una rotunda mitja volta, i tornen a endinsar-se darrera les cortines negres i pseudo transparents . La ja assenyalada determinació del moviment i la nuesa del cos, semblen expressar alhora el caràcter reptador de la seva acció física, i la seva absoluta vulnerabilitat. De vegades, un cos resta en solitari a l’escenari. Però quan evolucionen tots plegats, podem sentir per moments que som davant d’una mena de desfilada militar en la qual els militars, han perdut l’uniforme. Tot i que el rotund gir que realitzen els cossos quan toca anar de retorn, pot recordar també molt la coreografia que sovint es visualitza a una desfilada de moda ; també en elles, la persona que desfila adopta sovint un aire desafiant amb la mirada perduda i ben alçada, abans de girar cua , per tal de canviar-se el modelet ben ràpid darrera la cortina. Amb la diferència que aquí no hi ha cap possibilitat de canviar de modelet; aquí el cos no llueix altre vestit que el de la pell que l’acompanyarà al llarg de tot el seu itinerari vital. Vet aquí , un altre factor determinant ( la impossibilitat de mudar de pell , en el sentit més ampli de la paraula) de la tragèdia humana.
La desfilada, s’allarga. El seu ritme de ritual repetitiu executat amb la mecànica precisió d’un moviment matemàtic pot deixar-te fàcilment hipnotitzat. Però quan et comences a preguntar si ets davant d’un loop coreogràfic presentat en tota la seva nuesa, comences a percebre també les petites però cada cop més freqüents distorsions que, progressivament, es van apoderant d’aquests cossos i aquests rostres , i que alhora comencen també a contagiar-se a la banda sonora que els acompanya. Primer, poden adoptar la forma d’un gest imprevist, que ben bé podria respondre a un error o un signe incontrolat de cansament del cos del ballarí. Però les distorsions que trenquen la uniformitat, es van fent cada cop més i més visibles. Tan visibles que acaben derivant en quelcom que s’assembla cada cop més a un estat de caos situat a l’altre extrem d’aquell anar i venir per una mena de passarel·la invisible que percebies fa poca estona. Aquest caos que no exclou la irrupció amenaçant d’actituds violentes es quedarà reduït al caos, o serà per contra la primera aparença que presenta el moviment alliberador que condueix cap a la catarsi? Doncs, aquesta sembla ser la direcció que està prenent Olivier Dubois; la direcció cap a la qual condueix els seus extraordinaris i ja del tot desfermats ballarins, i cap a la qual ens porta alhora de la mà a tots plegats. La hipnosi enganyosa que ens estava provocant la uniformitat, ha cedit ja definitivament el pas a la hipnosi que ens transmet aquesta Rave descontrolada , plena de cossos suats que ni volen ni poden deixar de seguir suant. .Arribats a aquest estat , tant aquests cossos com els ulls i les orelles que els seguim des de les grades del Mercat de les Flors, semblen haver arribat alhora a aquell miratge d’eternitat que es produeixen a les Raves quan als cossos els hi resulta impossible establir cap mena de separació entre el cansament extenuant i la impossibilitat de renunciar a la marxa catàrtica. I quan el miratge s’esvaeix perquè s’ha acabat l’espectacle que l’allotjava, et resta quelcom que no és pas cap miratge: la certesa d’haver compartit amb Dubois i els seus sensacionals dansaires disposats a arribar fins al límit una experiència coreogràfica del tot memorable.
