Masclisme, hipocresia, binarismes, transfòbia… Transbord podria girar al voltant d’un discurs en contra, però en aquesta ocasió hem volgut plantejar-lo precisament com un espectacle a favor: a favor de la joia de viure, a favor de les segones oportunitats, a favor dels bons records i dels que estan per construir.
Amb un text directe i amb tocs lírics, aquest espectacle vol tractar un tema sorprenentment tabú en la nostra esfera cultural com és la transsexualitat, i fer-ho des d’una perspectiva desacomplexada i neta: des de zero. És des d’aquí que es pot qüestionar la suposada solidesa de les identitats de les persones, tant a partir del joc escènic entre els personatges com del discurs esbojarrat i alhora lúcid del Pol.
Què defineix si som homes o dones? Qui ho decideix? Hem de triar només entre aquestes dues opcions? El teatre, l’espai de la màscara, de l’assaig i de la faula que condueix a la revelació, és sens dubte el millor espai en què es poden plantejar i respondre algunes d’aquestes qüestions.
Penso en les Hermafrodites a cavall del col·lectiu Que no salga de aquí. L’impacte d’una proposta formalment i en contingut que m’ha mostrat una realitat desconeguda per mi, el de les persones intersexuals. Un espectacle educatiu, que germina una transformació i amplia coneixements cap al complex tema de les identitats de gènere. Tanmateix, amb una factura més clàssica, Transbord de Sebastià Portell transita per la mateixa via. En aquest cas ens endinsa en la lluita del Pol, un noi que fa 26 anys que viu dins el cos d’una noia i que ara tracta que l’administració el reconegui com a dona. La lluita del Pol és contra una psiquiatra que porta ja unes quantes sessions parlant amb ell per tal d’avaluar si pateix una distròfia de gènere i poder així subministrar-li la testosterona que el Pol està aconseguint per altres vies. És una lluita més del col·lectiu transsexual contra la patologització de la seva identitat. Ho expliquen a La Gleva fins al 19 de desembre.
Aquesta crítica que estan llegint no està sent escrita a raig. Necessito una mica més d’informació, saber què és la distròfia de gènere, conèixer més la biografia del Sebastià Portell, saber qui és exactament Paul B. Preciado (un nom que no m’era desconegut del tot) i moltes més finestres que he anat obrint per tractar d’ampliar coneixements sobre la història de què parla Transbord. I probablement, que m’impulsi a fer aquesta cerca, que em provoqui aquest interès per entendre millor el rerefons de la lluita del Pol, és el millor indicatiu que l’obra funciona i que compleix el seu objectiu: educar i plantar la llavor per la transformació de les persones.
El Pol arriba a l’escenari, una consulta psiquiàtrica formada per un sofà, una taula de despatx, un pedestal que s’anirà il·luminant i quatre elements més. I també unes marques fetes amb cinta que enquadren l’espai. Però la història anirà més enllà i el Pol (Marc Joy, alternant-se amb Pol Sanuy), estirant i fent bola d’aquesta cinta, començarà a trencar aquestes barreres. Abans, però, entra la psiquiatra (Assun Planas) qui l’invitarà a repetir el mateix ritual de cada sessió: identificar-se. D’aquí la conversa anirà derivant de manera natural cap al passat del Pol. A la psiquiatra li interessa rebuscar en els conflictes emocionals per donar forma a un historial mèdic que justifiqui el que per ella és una patologia. Pol, assumint el ritual, explica la bonica i tendra relació que tenia amb el seu pare, el posterior abandó sobtat d’aquest, la difícil relació amb la seva mare i molts altres episodis de la seva vida. Alguns d’aquests episodis són recreats en mode de flash-back, amb la doctora traient-se la bata i interpretant a la mare. La història va avançant per escenes separades quan el pedestal s’il·lumina amb fletxes, indicacions d’una estació i sentim el soroll d’un tren. Arribem a l’adolescència i l’autor, per veu del seu protagonista, no es vol recrear amb els episodis d’assetjament escolar. El conflicte es troba més en les seves relacions afectives, sigui amb la seva mare com amb els seus primers amors. La insistència a remarcar episodis de la vida del Pol com possibles traumes fan que el noi li recrimini la seva actitud. “Tu ja tens la teva història apresa” diu ell. “És el protocol mèdic”, s’excusa ella.
La història avança a cop de transició, apropant-se a l’estació definitiva. I l’aparició en l’època universitària de la Lea, una noia que reparteix croissants de xocolata pel carrer (el macguffin que connecta amb el record del seu pare), ho precipita tot. L’estirada psiquiatra es transforma en la vital Lea i l’obra agafa un caire més divertit. És llavors quan el Pol anirà assumint la seva condició, començarà a entendre el què vol i serà la mateixa Lea qui el convencerà de fer la transformació. La descoberta del Testo Yonqui de Paul B. Preciado, llibre fonamental per entendre la batalla de les persones trans, li donarà la clau per començar la seva pròpia transició. Ens trobem en el moment actual, en el qual Pol demana a l’administració que l’ajudi a fer el canvi de gènere. Però la seva opció de transició no passa pel quiròfan. I aquí és on hi ha la pedra al mig de la via.
La virtut del text és que exposa de manera clara, però amb cert enigma mig resolt al final, una de les lluites que el col·lectiu trans té amb l’administració i, per extensió, amb la societat. Però potser abusa una mica de la metàfora del transbord. L’escena de l’andana i el canvi de tren, tot i estar molt ben escrita i estructurada, potser és massa reiterativa sobre un conflicte que ja s’entén amb la recreació dels episodis de vida del Pol. Tampoc acabo de veure massa què aporta la insistència del noi a saber més sobre els possibles traumes de la doctora, si aquesta no acaba explicant res. No crec que es necessiti “humanitzar-la”.
La direcció de Miquel Gorriz tracta de potenciar la poesia del text i la decisió de les transicions que simulen l’estació funcionen la mar de bé, tot i ser massa reiteratives en la metàfora sobreexplicada. Hi juga a favor la interpretació d’un actor, el Marc Joy, que actua amb molts matisos, a vegades un follet, altres vegades furiós i combatiu. Quan incorpora moviments amb els braços i el cos, estranyes coreografies, ens està dient moltes coses, trenca el naturalisme de l’escena per fer veure el seu drama intern. Al seu costat, l’Assun Planas resol els seus diferents rols sense arriscar-se massa, però amb solvència.
Cadascú es deixarà emportar per la història i hi connectarà en major o menor mesura, però el que és segur és que li provocarà moltes preguntes. I algun dubte no resolt. Per part meva, n’hi ha un. Sense posar en dubte la feina de l’enèrgic Marc Joy, per què es decideix que qui interpreti el Pol sigui un home cisgènere i no una dona o, ja posats a demanar, un home trans? Si el personatge està transitant, pot tenir l’aparença d’un home? No seria més creïble una dona amb aparença d’home? És una decisió artística? De posicionament? Mèdica? Hi ha coses que se m’escapen, però gràcies a una obra com Transbord aconsegueixo almenys fer-me aquestes preguntes.