Tres coreografies

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Kyle Abraham
Coreografia:
Kyle Abraham
Sinopsi:

El Ballet BC (Ballet British Columbia, Vancouver) té un repertori format per més de 45 peces, algunes de les quals les signen noms especialment coneguts de l'escena coreogràfica actual que van d'Ohad Naharin a William Forsythe passant per Emily Molnar, que precisament és la directora artística de la companyia des de l'any 2009. Ella és una de les tres autores que portaran a Barcelona les seves creacions, interpretades pels membres d'aquesta companyia formada per divuit ballarins i ballarines. Molnar va ser integrant del Ballet Nacional del Canadà i també solista del Ballet de Frankfurt. El novembre de 2018, el Ballet British Columbia va estrenar la seva creació To this day, que ara veurem a Barcelona. És una coreografia a ritme de blues i de la guitarra de Jimi Hendrix en la qual els intèrprets, vestits de colors vius, converteixen en moviment el so dels instruments, però també són capaços de deixar espai als silencis, un element habitual en el treball d'Emily Molnar. Els enllaça amb les cançons i els converteix en petites peces de teatre físic mut que introdueixen una nota d'humor en el conjunt.

Amb la coreografia de la directora artística del Ballet BC, com es coneix també aquesta formació de dansa contemporània, podrem veure dues peces més. Una, la signa Sharon Eyal, una artista nascuda a Jerusalem que va ballar a la Batsheva Dance Company. És coautora amb el també israelià Gai Behar de Bedroom Folk, una coreografia amb música electrònica d'Ori Lichtick per a divuit intèrprets creada per al Nederland Dans Theater. És una peça tan hipnòtica i salvatge com atrevida i plena d'energia que arrenca amb uns solos amb elements gairebé humorístics i acaba en espectaculars moments de grup.

La canadenca Crystal Pite, resident a Vancouver, és l’autora de la tercera coreografia, Solo Echo. Té com a base dues sonates de Brahms i dibuixa un recorregut entre l'adolescència i la maduresa, amb parada en tot allò que anem perdent en el trajecte. Set intèrprets ballen Solo Echo, una bona mostra de les possibilitats de la dansa com a vehicle d'expressió poètica.

Finalista a dansa de repertori i clàssica. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Tres coreografies

06/07/2019

Competence without integrity

per Alx Phillips

Like Rafael Bonachela, Emily Molnar celebrates her 10th anniversary as artistic director of a dance company, in this case of Vancouver-based Ballet British Columbia. Yet in contrast, and despite Molnar being Canadian, there was an absence of authenticity to this trio of works, all by female choreographers, which seemed purged of the identity of the company's homeland, paying homage instead to the culture of Canada's bombast neighbour, the United States.

The first and most interesting work was Bedroom Folk, an ambitious piece created by the Israeli Sharon Eyal for Nederlands Dance Theater in 2012. A dark 'Draculesque' subversion of classical dance, performed with disjointed, cretinous discomfort to Ori Lichtik's soundtrack, it was a challenging and attractively strange affair that probably should have come at the end of the programme. 

The second, To this day slid between spontaneity and melodramatics. Emily Molnar fronted the music of blues beast Jimi Hendrix, with movement that paid homage to US choreographer William Forsyth. Yet as the New York Times put it in a recent review of the piece: "Forsythe’s choreography is easy to imitate, but impossible to replicate." Jimi Hendrix's guitar solos, blasted out through speakers on the front of the stage, were too powerful, or too-iconic, to render movement to them anything but innocuous. 

Finally, Solo Echo, by Canadian choreographer Crystal Pite, was based on a poem called Lines of Winter by yet another American, Mark Strand. A rather incongruous choice for a hot sticky night in summer, the piece is set to a snowfall and two Brahms sonatas, tracing a journey from adolescence to maturity, which it never quite reaches. Performed with admirably energetic yet emotionless enthusiasm, there was a commercial quality to the piece that troubled the music.