Turba

Paradoxes sorgides sota el pes feixuc d’una pandèmia: Aquí tenim una proposta que es titula “Turba” perquè el seu punt de partida consisteix en preguntar-se què és allò que fa moure la turba, i de quina manera les masses poden ser arrossegades quan algú els hi sap vendre una bona consigna. Però que alhora  s’ha de representar davant una audiència reduïda al mínim i obligada a evitar que la reunió d’individus pugui acabar derivant en la formació de cap mena de  turba, de cap mena de moviment que doni forma a una massa de gent . Fa onze mesos , el Work in Progress d’aquesta mateixa proposta presentat al Lliure de Montjuïc, convidava precisament a tot el contrari. I finalitzava amb una mena de “rave” col·lectiva oberta també al públic que, ara mateix, propiciaria que els mossos d’esquadra fessin immediat acte de presència ,i que de tot plegat se’n derivessin un bon grapat de multes i sancions. Això sí: tant aquell Work in Progress com aquesta actual i ben diferent “Turba”, comencen de la mateixa manera: comencen impartint-li al públic aquella mena d’instruccions que formen ja part del ritual d’assistir a un espectacle. Fa onze mesos, aquestes instruccions es limitaven al ja ben conegut repertori que ens recorda la prohibició d’enregistrar sota cap concepte i amb cap format cap fragment del que s’està representant , i que ens convida també a fer amb el mòbil allò que masses espectadors es segueixen negant a fer massa sovint: oblidar-se del tot d’ell i deixar-lo del tot sense funcions per una estona. Però ara, a aquelles indicacions, cal afegir-li unes  altres de  molt més dramàtiques derivades de la pandèmia. Unes indicacions que primer escoltem gairebé sense prestar massa atenció, perquè sabem molt bé ja el que ens diran. Però que amb una parsimònia repetitiva que poc a poc va provocant certs efectes d’hilaritat, ens va situant també davant un dubte que al llarg d’aquest darrer any, s’ha plantejat també sovint un i altre cop des de posicions també sovint enfrontades. Hi ha qui et dirà que cap situació pandèmica pot ser utilitzada per tal de  limitar aquella mena de llibertats personals que tant ha costat aconseguir, que amb tanta facilitat es poden veure retallades, i que els poders de tota mena estan sempre disposats a  limitar i retallar amb qualsevol excusa , si això els hi ha de reportar una cota encara més alta de poder . I hi ha qui et dirà que tot això són bajanades, que en nom de la llibertat s’acaba queien en un negacionisme  amb efectes letals, que el que toca ara és fer pinya i deixar-se de punyetes , que seguir el camí contrari significa seguir-li el joc al virus. La mateixa veu en off d’aquesta proposta, ens deixa molt clares les coses en aquest sentit. , com ho fa la mateixa veu en off que dona instruccions abans de començar aquesta proposta.I ara feu-vos una altra mena de pregunta potser al cap i a la fi més connectada amb la qüestió anterior del que pugui semblar: i si la revolució, fos realment el veritable opi del poble?  Doncs tampoc no queda descartat, si ens atenim a les moltes possibilitats que es desprenen d’una proposta escènica entre les virtuts de la qual cal assenyalar la seva voluntat de no quedar-se en el discurs demagògic que ofereix respostes unívoques. Lliurat des dels seus orígens al teatre verbatim que agafa com a punt de partida documentats testimonis reals que prenen una forma dramatitzada, Mos Maiorum va dedicar la seva primera proposta ( titulada igual que el col·lectiu i subtitulada “Els costums dels avantpassats”) al tema de la immigració via marítima que tants cadàvers deixa a la Mediterrània,  tot posant-hi el focus en el seu cas  no tant a les pasteres plenes de refugiats a la recerca d’asil, com a aquella frontera espanyola que s’endinsa pel continent africà. Aquella mateixa frontera plena de tanques altes que, per cert, intentaven sobrevolar els ocells humans que Agrupación Señor Serrano convertia en grans protagonistes del seu memorable “Birdie”. Pel que fa al seu segon espectacle, Mos Maiorum no va tenir que viatjar tan lluny: per parlar de la gentrificació com ho feia “Gentry”, no els hi val caldre sortir de Barcelona. I en tots dos casos, els testimonis documentals es barrejaven amb una acció escènica en la qual la proximitat física entre els que representen i els que assisteixen a la representació, es produïa sense masses barreres de per mig. Però com ja ha quedat apuntat, el virus que ho canvia tot, ha canviat també les coses pel que fa a aquesta nova proposta . I sense fugir dels seus objectius inicials , allò que anava sobre les grans onades que provoquen les masses i/o que són induïdes a provocar, ha agafat un context més revolucionari. El que vull dir és que, tal i com el veiem ara, l’espectacle s’escora clarament cap a les masses revolucionaries, donant-li a la paraula “revolució” tota l’amplitud que calgui. Hi ha qui quan sent la paraula “revolució”, pensa d’immediat en la perilla de Lenin o en  les barbes de Fidel i el Che. Però també hi ha qui l’associa a les permanents neoliberals de Margaret Thatcher ( no us perdeu la seva presencia a l’estupenda quarta temporada de “The Crown”)  o al mateix tupè taronja de Donald Trump, ara de cap a caiguda, però capaç encara de deixar al seu pas la suficient quantitat de caspa com per a que el taronja trumpiste   segueixi sent durant molts anys un color determinant en la nostra vida política i en la nostra forma d’entendre el món.Mos Maiorum organitza bona part del seu espectacle de manera ben radiofònica, atorgant-li al gairebé únic element escènic de “Turba” les funcions de mòbil  taula de control d’un estudi de ràdio.  Per allà passarà el pensament intel·lectual de l’analista rigorós que, posats a analitzar els factors que contribueixen a l’èxit immediat d’una revolució ( un èxit a nivell efectiu que no es correspon necessàriament amb la materialització del seu programa ideològic) , incidirà en el factor “religiós “ del tema. Cap revolució pot triomfar , si no és capaç de presentar-se imbuïda amb aquest component religiós. Recordeu allò que deia Marx sobre la religió com a opi del poble? Doncs sembla ser que sense els opiacis, tampoc les revolucions hi tenen res a fer. I per allà passarà també precisament ,parlant en anglès, un dinàmic representant de la revolució conservadora; un d’aquests eixerits comunicadors que , encara que es presentin lleugerament caricaturitzats, estan lluny de respondre a un dibuix caricaturesc. La fàcil caricatura ( i cal reconèixer que sovint resulta també fàcil caure en ella perquè hi ha personatges que ho demanen a crits) , provoca tranquil·litzadors somriures burletes. Però al carismàtic convidat radiofònic d’aquest debat, no li costa gaire menjar-se amb patates la seva contrincant, potser més plena de raons ètiques, però alhora més buida de raonaments capaços de seduir  les masses. I ja que ens em ficat en terrenys revolucionaris , toca també mullar-se pel que fa a l’acció violenta. Uns , renegaran d’aplicar-la sota cap circumstància. Però d’altres, la veuran com un factor no ja útil sinó directament imprescindible. Lliurar-te de la violència de l’estat només amb bones paraules i ben articulats arguments? Au va, no siguis babau, et diran aquests últims. Arribats a aquest punt,  no us sembla que aquest és un bon moment per a que faci acte de presència Ulrike Meinhof, que d’aquestes coses en sabia molt? Doncs aquí la tenim, expressant-se en alemany i despenjant-se literalment des de les altures. I ara, que ningú intenti vincular la seva lluita amb les seves no massa felices circumstàncies personals, perquè la principal propulsora d’aquella Fracció de l’Exercit Roig coneguda com la banda Baader-Meinhof us farà caure la cara de vergonya , burgesos de merda! Voler convertir les seves radicals posicions en una conseqüència de la seva dissortada biografia, implicaria devaluar l’essència d’aquesta lluita amb plantejaments que tampoc poden ocultar alhora la seva naturalesa heteropatriarcal. Ara , només falta que algú digui ( i algú ho fa) que el moviment independentista català és la cosa més propera a una revolució que hem viscut des de fa dècades a casa nostra. Algú altre li replicarà immediatament entre somriures sarcàstics que només l’anarcosindicalisme va estar a punt de fer efectiva una veritable revolució local al llarg del primer any de la guerra civil. I ja es van encarregar els comunistes d’evitar-ho. Esclar que qui pensi que l’anarcosindicalisme és cosa del passat, s’haurà d’enfrontar a les paraules de Frederica Montseny (sí; ella també hi surt), que insisteix en recordar-nos fins a quin punt moltes de les conquestes socials i polítiques assolides pel poble des de llavors, no són en realitat altre cosa que derivacions d’aquell moviment . El cas és que , amb tan il·lustres convidats, sense renunciar a un punt d’humor, i servint-se amb recursos ben mesurats de les múltiples possibilitats que ofereix la dinàmica verbatim , Mos Maiorum aconsegueix oferir-nos una estimulant i ben complexa mirada sobre la turba i les masses. I també, sobre les revolucions encara pendents que encara es poden o no materialitzar, sobre aquelles altres que ja han quedat guardades definitivament al calaix de les utopies, sobre les que no poden amagar ja la seva condició de grans fracassos col·lectius, i sobre les que presentant-se com a revolucionaries funcionen en un sentit plenament contrarevolucionari. 

 Pocs dies després de la presa del Capitoli pels partidaris de Trump i en la plena efervescència del teatre verbatim en els nostres escenaris, Mos Maiorum ens presenta una peça que s’aparta una mica de les seves dues primeres produccions (Mos Maiorum i Gentry). Sense abandonar el teatre polític, sinó abocant-s’hi de ple, Turba no és tant un recull de testimonis com un qüestionament dels elements necessaris per dur a terme una revolta que esdevingui una revolució. Aquest és el punt de partida per abordar un tema extremadament complex. S’ha de reconèixer la valentia en voler aixecar un espectacle al voltant d’una qüestió amb tantes arestes -algunes llefiscoses i altres feridores. Per dur a terme la seva aproximació, la jove companyia s’ha documentat sobre processos revolucionaris molt diferents. També ha recollit les veus de persones, més o menys mediàtiques, entre les que identifiquem clarament la de l’antropòleg Manuel Delgado, la de la filòsofa Marina Garcés i la del també filòsof Gonçal Mayos. Potser l’amplitud del ventall, pel que fa als referents, fa perdre l’enfocament, tot i que hem de valorar la tria preferent de dones com Angela Davis, Ulrike Meinhof o Frederica Montseny. Els de Mos maiorum comparteixen amb un públic proper i convençut les seves inquietuds. Ho fan amb un llenguatge escènic sobri, on la paraula té un paper hegemònic, acompanyada de la música i d’un espai sonor creat des de l’escenari. Fugen del recurs a la imatge per retornar el poder a la paraula; això no obstant, l’aparició de l’esperit d’Ulrike Meinhof té una plasmació escènica impactant. A escena, tan sols una taula de so ens pot acostar a la idea d’estudi radiofònic canviant i obert. L’espectacle és clar, directe i el seu discurs està desproveït de qualsevol gravetat o solemnitat. Es posa en joc un humor irònic que rau en les moltes contradiccions de la nostra societat hiperconnectada i «sobreinformada»; en com, per exemple, en pot resultar de desmobilitzador «l’activisme de sofà» que sovint practiquem clicant un like o sumant-nos a manifestos i reivindicacions des del nostre smart phone 5G. Mentrestant, la retòrica populista que apel·la directament a les emocions primàries, guanya dia a dia més acòlits. Queda, malgrat tot, un gustet amarg incapaç de regirar l’estómac més sensible.  

La proposta experiencial de Turba ha quedat totalment descafeïnada per culpa de la Covid. La versió definitiva ha perdut molts dels mèrits del working progress del desembre del 2019. No es pot fer una revolució sense cossos. L’espectacle ho evidencia palmàriament. Amb les restes del naufragi (provocat només per l’onada imprevisible de la Covid) els de Mos Maiorum han volgut transformar l’espai en un programa de ràdio representant. Donant veu a opinòlegs i demagogs, a parts iguals. Però el joc fa inútil el verbatim (no aporta res que algú posi cos a les declaracions d’Steve Bannon, per exemple). D’espectacle basat en l’experiència s’ha passat a tesi. Trepitja un camp llaurat recentment per La Ruta40 i Carlota Subirós (Una lluita constant).Al Grec del 2019, Obskené va presentar un interessant treball dialogant via zoom amb diferents representants de la primavera àrab, un temps després: Intersections. La reflexió era coincident en la majoria dels països. L’acció al carrer havia tombat el privilegi de l’status quo per recuperar-lo a favor de la democràcia. Però, un cop fetes les eleccions, els ciutadans havien triat, novament, fórmules conegudes, restablint l’ordre de sempre. Per fer una revolució cal un 3% de ciutadans; per consolidar-la (a partir) del 51%. I això és un fet pervers que impossibilita en gran mesura, que es produeixin canvis que impliquin construir de bell nou, un nou paradigma social.Mos Maiorum, com Carla Rovira a peces com Màtria, mostra les discussions del procés per acabar la peça. És el nus que els permet lligar un final. La discussió encesa és sobre la correcció de posar veu a un perfil concret de personatge (que no desvetllarem). Remeten a la denúncia arran la petició de Tony Kushner a Àngels a Amèrica que va provocar una crisi en la producció de la Kompanyia Lliure. Es produeix aquest debat quan la companyia utilitza habitualment les declaracions d’altri (siguin magnats o víctimes) per construir el seu reportatge teatral. La polèmica, oberta, està servida. El que està clar és que, sense cossos a escena, Turba es desfà com un terròs de sal del delta de l’Ebre davant les tempestes Glòria o Filomena. És indiferent el nom, el que compta és la física. I com un es pot defensar èticament un comportament i just el contrari. Al final, el Poder no és tant polític i militar com econòmic, el veritable tsumani silenciós que domina la ideologia al segle XXI.Comentari de la funció del 19 de desembreQuina és la raó per la que es forma una onada? Per què creix fins a esdevenir tsunami? Si els científics analitzen i estudien les marees, ara els de Mos maiorum vol entendre perquè es generalitzen els moviments de masses.La facilitat d'epattizar-hi, de construir grup i homogenitzar el discurs i, paulatinament, la necessitat de reivindicar un matís que acaba degradant la causa general, comuna. La humanitat és una massa que no pensa, que es deixa portar per la majoria. El model d'aquestes protestes al carrer no entén d'ideologies, ni de situacions individuals. Hi ha un eslògan, hi ha uns signes, hi ha un líder que erigeix de la massa per acabar sent-ne bandera, fins i tot màrtir. I, només el temps (si més no, fins ara,) acaba esquerdant la idea monolítica que defensen. Aquestes són les reflexions de la companyia després d'unes setmanes d'investigació. Per ara, com a companyia resident del Lliure i amb el suport de l'ajut a la creació Carlota Soldevila, ensenyen un primer estadi del seu treball. El públic puja a l'escenari de la Fabià Puigserver iu dubta si sumar-se a la coreografia o atendre la veu en off que convida a no moure's. La llibertat està en poder saltar-se les normes, si n'hi ha necessitat. La por és l'element que modela la massa fins a donar formes que poden ser fantasmagòriques.La companyia Mos Maiorum arrenca el seu tercer espectacle (de moment, en format de work in progress). Si van donar-se a conèixer amb Mos maiorum indagant sobre l'emigració al Mediterrani Sud (fent entrevistes amb àudio amb gent de totes les opinions per donar forma al verbatim) i posteriorment, van reflexionar a Gentry sobre la gentrificació a les grans ciutats (Barcelona, com a paradigma).Declan Donnellan (Measure for measure) té una forma teatral que respon a la fórmula de Mos Maiorum, molt més estilitzada: Els personatges sedimenten en un moment i un instant concret i queden apartats del grup d'actors que estan en continu moviment i que el recollia. Així emergeix el vers i la situació, que es va desfent com una tempesta de sorra. De fetm el grup funciona com el cor grec en què es planteja les preguntes que vol presentar a l'espectador sense haver de prendre una posició massa evident a la trama. La pregunta de fons, el remor(fins i tot, trepitjat pel so elevat dins d'una discoteca és qui posa la música per fer ballar la resta, hi ha algú que domini les masses? La por, l'amenaça, altra vegada, fa pensar que sí. I que es fa imprescindible qüestionar els discursos simplistes per molt benintencionats que siguin per poder calibrar si ets onada que empeny o sorra de la platja que es arrossegada.