L’any 1886 el gran Henry James va publicar una de les seves novel·les més polèmiques i , amb el pas del temps, més aclamades. L’obra es titula “Les Bostonianes” i està protagonitzada per una fervorosa feminista ,l’Olive, que acull a casa seva una força més jove deixebla, la Verena , amb la finalitat declarada d’adoctrinar-la i millorar els seus talents per l’oratòria. I potser també amb la finalitat no declarada de sentir-se menys sola i, anant una mica més lluny, de trobar en ella la dipositària del seu amor. El problema és que l’Olive té un atractiu cosí , en Basil, que també està molt interessat per la noia, i fa tant com pot per separar-la tant de la convivència que manté amb la cosina com de les “perilloses” idees que aquesta li està ficant al cap . Probablement limitat per les restriccions censores de l’època, James mai fa explícit el molt probable sentiment amorós de l’Olie , alhora molt fàcil d’intuir a l’excel·lent versió cinematogràfica de la novel·la filmada per un director tan obertament gai com James Ivory, i protagonitzada per una Vanessa Redgrave en estat de gràcia (bé; ella sempre ho està) . Però , malgrat que a la novel·la tot resti al subtext, a la dones lesbianes nord-americanes de finals del segle XIX i residents a Nova Anglaterra (allà va néixer el terme) no se’ls hi va escapar allò que suggeria el text. I a partir d’aquell moment, la convivència entre dues dones solteres va començar a ser denominada “a Boston marriage” . I tot i que no tots els “matrimonis de Boston” implicaven una relació amorosa i/o sexual, aquesta denominació es va acabar imposant per tal de fer referència implícita a allò del que no es podia parlar explícitament.
No és estrany, doncs, que David Mamet la tries també per posar-li títol a una estupenda peça teatral estrenada l’any 1999 que, al seu moment ( i estem parlant com qui diu d’abans d’ahir, de fa només vint-i-cinc anys) va arribar a ser qualificada com una raresa, pel fet de ser una peça teatral que, malgrat estar protagonitzada per dones lesbianes , havia estat escrita per un autor que a més a més de ser home, és declaradament heterosexual. I val a dir que allò que semblava una raresa llavors, potser ho continua sent alhora actualment una mica massa. Això sí: per ser un matrimoni de Boston en sentit estricte, calia que les dues dones disposessin de prou independència econòmica com per no dependre financerament de cap home, i encara menys, estar mantinguda per un amant conscientment o inconscientment aliè als veritables gustos amorosos de la seva amistançada. Una condició , cal reconèixer-ho, massa difícil de complir , si eres una dona de finals del segle XIX o inicis del segle XX amb ganes de gaudir d’un cert nivell de vida i redecorar la teva ja abans elegant llar al gust de la teva antiga amant per tal de recuperar els seus favors, no disposaves d’ altres mitjans al teu abast per complir aquestes il·lusions , sabies que se t’estava acabant el temps d’anar seduint homes protectors a dojo, i ara mateix en disposaves d’un de prou casat ( les molèsties que t’ocasiona un espècimen així acostumen a ser puntuals i mínimes) prou ric i prou generós com per haver-te regalat un envejable collar de maragdes. Un collar com ara aquest que porta penjat al coll l’Anna d’Emma Vilarasau mentre es contempla eufòrica anant d’un gran mirall cap a un altra ( a l’espectacle en el qual es veu ficada en disposa de dos situats a punta i punta de l’escenari) , mentre espera amb ànsia la visita de la seva estimada.
Fa ara a la vora dues dècades ,aquest mateix collaret el lluïa la immensa Anna Lizaran al no tan immens però si molt ben guarnit Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc, tot coprotagonitzant un muntatge d’aquells que fan història, perquè acaben deixant una petjada indeleble en tothom qui va gaudir d’ell. I ja sabeu com era la gran Anna: era capaç de fer-te petar de riure (si es tractava d’una comèdia) o de conduir-te fins la llàgrima (quan la cosa es posava dramàtica), tot aprofitant cada sortida d’escena per preguntar com anava el Barça si estava jugant aquella nit. Evidentment, la Lizaran era una culer irreductible, però no era pas una actriu amiga d’aquell Mètode estil Actor’s Studio que t’obliga a carregar dia i nit amb el personatge mentre li busques constantment connexions amb els teus traumes infantils. I malgrat tot, també ella somreia neguitosa tot contemplant el collaret, a l’espera que la seva ara massa esquerpa estimada tornés a abraçar-la com ella desitjava ser abraçada. Aquesta estimada anomenada Claire no era llavors altra que la mateixa Vilarasau que ara ha heretat el collaret . I qui era l’encarregada de servir-les el te amb la disposició que cal mostrar quan ets una noia del servei, encara que la teva sang irlandesa ( o potser , és escocesa ?) no estigui feta per a tant servilisme? Doncs la mateixa Marta Marco que ara ha fet una ascensió social, i li ha cedit la còfia a Emma Arquillué, ben disposada a demostrar la seva condició de roba-escenes i (qui sap?) acabar potser algun dia convertida en la mestressa de casa, quan aquesta tan brillant comèdia sigui objecte d’una nova reposició d’aquí a dues dècades més. Cal desitjar que també llavors Josep Maria Mestres es trobi en prou bona forma com per tornar a agafar el testimoni que es cedeix a ell mateix, com ha fet ara. Això sí, cal dir-ho. Mentre la seva habilitat com a director segueix resultant inqüestionable, el seu bon gust com a interiorista està sent aquest cop més qüestionat. Ja sabem que sobre gustos no hi ha res escrit. Però l’opinió general dictamina que el vermell que dominava l’intimista posada en escena vista al Lliure li esqueia molt millor a la comèdia que el cridaner i florit blau turquesa de la versió actual. Tot i que , potser (jo contemplo aquesta possibilitat) l’elecció cromàtica no sigui altra cosa que una mena d’acudit intern relacionat amb una revelació que es fa al llarg de l’obra.
Mamet la va escriure tenint molt present els paràmetres habituals del teatre nascut a l’època victoriana. Però també i per damunt de tot , la capacitat demostrada pel geni d’Oscar Wilde a l’hora de saltar-se aquests paràmetres , exhibint a dojo un genial enginy a l’hora de jugar amb les paraules i les convencions: serveixi com exemple la importància que agafa un nom a “La importància de ser Frank”. Gràcies a aquest genial enginy, i fins que li va caure al damunt la condemna hipòcrita dels mateixos estaments socials que li reien les gràcies, Wilde va saber durant els seus dies de glòria com deixar desvergonyidament despullades les hipocresies i les convencions i els absurds als quals s’enfronten les protagonistes d’aquest matrimoni al millor estil de Boston. I posats a seguir buscant paral·lelismes, aquest collar no deixa de jugar amb més d’humor i de disbauxa un paper similar al que jugava un ventall a “El ventall de Lady Windermere”, aquella altra peça mestra de l’amic Oscar que el mateix Mestres va dirigir al TNC. Tot i que, saltant-nos unes quantes dècades, diria que Mamet tampoc queda lluny per moments d’un molt digne successor de Wilde anomenat Noël Coward, i tan brillantment british com el seu irlandès antecessor . També ell sabia com esmolar la llengua i l’enginy i posar contra les cordes la falsa moral dominant , com va demostrar amb el trio de “Design for Living” que tant d’escàndol va provocar al seu moment. O amb aquella casual trobada d’un matrimoni divorciat i ara casat amb noves parelles que plantejava a “Vides privades” . Aquestes dues obres ens parlen alhora fent us de la millor comèdia de relacions que desafien les normatives i són condemnades per les majories, d’amors que semblen passats però que a la que et descuides es tornen més `presents que els amors presents, o de com el temps erosiona o redimensiona tot allò que forma part del passat: la magistral “Present Laughter” en dóna bona mostra. Però en qualsevol cas, som ficats auna obra de Mamet. I això vol dir que entre espatarrants diàlegs d’aquells que posen a prova la capacitat de les contrincants per tal d’enxampar-se l’una a l’altra , ens hi trobem també algunes constants ben presents al teatre de l’autor de “Glengarry Glen Rose”. També aquí es fan o s’intenta fer negocis , en nom de l’amor que va ser o de l’amor que genera expectatives sobre com pot arribar a ser. També aquí es munten xarades destinades a entabanar a l’altre i fer-lo creure en miratges i fer-lo caure en el parany, com intenten fer els protagonistes de “American Buffalo”. També aquí les sorpreses d’última hora capgiren les partides que s’estan jugant , com passava amb aquelles que es jugaven a “House of Games”. També aquí una pseudo-sessió d’espiritisme es pot transformar en un molt calculat acte teatral destinat a treure-li als ectoplasmes un bon profit com passava a "El xal" .Les constants enganyifes que ens fem els uns als altres per intentar treure’n benefici, sigui aquest econòmic, sentimental, social , laboral o professional, formen part inseparable de l’univers que Mamet ha anat construint mitjançant el seu teatre i el seu cinema. En qualsevol cas, per a que les xarades i els paranys i les falsificacions funcionin, cal tenir a les teves mans un repartiment capaç d’estar a l’altura de l’engany. I les tres integrants d’aquest muntatge saben com fer-ho. L’estupenda Vilarasau, picant-li de tant en tant l’ullet al fantasma de la Lizaran, i demostrant un cop més que som davant una actriu d’enorme talent que domina a la perfecció qualsevol gènere que li posis pel davant. La Marta, seguint-li constantment el joc amb la complicitat que requereix l’ocasió. I l’Arquillué, deixant clar que quan es tregui la còfia té davant seu un futur d’allò més prometedor. Entre tos plegats ( i encara que els colors de la residència no acabin de complaure tothom) aconsegueixen aixecar un irresistible divertiment que va més enllà del pur divertiment i que es mereix renovar l’èxit que va obtenir fa gairebé dues dècades l’obra quan es va presentar per primer cop a casa nostra. De fet, i donat el ritme que porta la venda d’entrades ( si és que encara en resta alguna) aquesta renovació d’èxit ha quedat ja del tot demostrada.
