Un mosquit petit

informació obra



Autoria:
Marc Artigau i Queralt
Direcció:
Marc Artigau i Queralt
Ajudant de direcció:
Begoña Moral
Escenografia:
Isabel Velasco
Vestuari:
Isabel Velasco
Il·luminació:
Joan Solé
So:
Joan Solé
Intèrprets:
Isaac Alcayde, Pep Cruz, Anna Ycobalzeta
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Vespre. Barcelona. Una casa de l’Eixample. La Raquel, cap de recursos humans d’una empresa multinacional, ha preparat un sopar molt especial per a algú que està a punt d’arribar. Poc abans que sigui l’hora de la cita, truquen a la porta i un desconegut inesperat, el senyor Fidel, es presenta al pis amb unes postres. L’home vol parlar un moment amb ella sobre el seu fill, en Toni, que tot just fa una setmana ha estat acomiadat de la mateixa empresa on treballa la Raquel. De mica en mica, el to cordial de la conversa anirà esdevenint cada cop més fosc i amenaçador.

Un mosquit petit
 explora les violències soterrades d’un sistema econòmic i social que justifica la desatenció a les minories i als més febles, en nom d’una implacable estabilitat que de vegades oblida quins són els valors de base del pacte democràtic. On hem de situar la frontera entre la responsabilitat de cadascú i el pes de les circumstàncies? Què s’amaga en l’espai sovint pantanós que diferencia la defensa de la venjança?

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria de text (Marc Artigau).


Crítica: Un mosquit petit

21/03/2014

Preciós treball de text, per la intriga, i de mirades per l'emoció que es guarden

per Jordi Bordes

Va néixer com una mena de lectura dramatitzada al TNC. Ara s'està al Teatre Almeria. Reuneix bona part dels ingredients imprescindibles per atrapar l'espectador. Hi ha una intriga latent perquè parteix d'un fet possible però gens habitual (un senyor entra a casa d'una noia portant  uines pastes del forn i demanant-li només cinc minuts de conversa; ell la coneix però ella, gens.) Hi ha l'a ironia en la justa mesura que apareix quasi desafioant quan ell es descorda la jaqueta i s'asseu i demana aigua. Ja es veu quye aquest home s'hi vool estar més estona, que hii  ha alguna idea que el remou però no l'ensenya. Pep Cruz és aquest home mesurat, contingut, atent de mans grans i que, a vegades no se sap si volent o no, s'entrabanca. 

L'obra també té molta emoció. Perquè a mesura que es va revelant el cas es va dedeuint qui és el tercer personatge. Com és aquest tercer personatge. Un auxiliar administratiu d'ampli somriure i que es fixa de coses que els altres no veuen, com dels clotets que se li fan a les galtes quan ella, la Raquel, somriu. Si el text va servint la informació a comptagotes el que permet degustyar molt millor les textures de la trama, els personatges ensenyen molt des de les severs mirades i els seus somrriures, o no. Anna Ycobalzeta és la noia que parla poc però explica molt. Que pretén demostrar una amabilitat i una seguretat que es pot trencar si s'és atent a la seva mirtada. La Raquel també és amiga de fixar-se en les petites coses. I en això coincideix amb el Toni (Isaac Alcayde) un bombó de paper que l'actor sap presentar. Molt bon treball. Queden pocs dies de fiuncions a l'Almeria. Ja cal trobar una segona estada o que pugui fer gira. Perquè la sala era plena i va soetir molt satisfeta pels grams d'humor, les gotes d'intriga i el vent arrauxat d'emocions.

La rèplica fiinal és clau. Significa un nou pas en la vida de tots tres. Si fins llavors, el repte era poder afrontar tots els reptes, ara ve la maduresa en què el dubte demostra que és igual de capaç però també que pren consciència de la responsabilitat. Rodó.