Cal que les bones ides reposin sota el coixí. Que se li trobi un ordre, i uns girs que puguin sorpendre al públic i que quedin ben justificats. Que la voluntat d'incloure personatges estrafolaris i excèntrics no despisti la intenció del muntatge. Que pot ser còmic, dramàtic o el que sigui, però que se li ha de donar el temps perquè es defineixi, si cal convidant-lo a una segona dormida. Una dent sota el coixí neix de la idea tant màgica com lògica de la infància sobre on van a parar totes les seves dents de llet. Sobretot, tenint en compte les diferents tradicions de qui el ve a recollir. Hi ha membres del club del Ratolí Martí, però també hi ha àngels i, com no, el Ratoncito Pérez (que era el titular en l'època que els pares i els tiets anaven canviant de peces d'esmalt pròpies). Els de la cia PocaCosa ensenyen com, en realitat, tot va a parar a un mateix banc (ai, el capitalisme!) i que proven d'intercanviar-lo en funció de les inquietuds i necessitats de la persona desdentada. Les Bianchis ja van imagnar un espai (molt més abstracte, sense necessitat de carregar-lo de caixetes amb regalets per les parets) a Les clinck amb millor resultat. Atenció! és un text també de Cristina Clemente, per cert! Una dent sota el coixí podria incidir més en el cas de la nena, la Lila, que apareix dormida i que és la causant d'un petit engany per fer-se la interessant.
Meritxell Yanes (Compartir ubicació, Ventura) interpreta aquesta especialista en dessignar el regal perfecte, i s'ajuda d'un gran llibre que classifica i analitza cada cas, dent per dent. Té tanta feina que demana ajuda a una becària que li revolucionarà la paradeta. En comptes de lupa farà servir la tablet i tot serà molt més ràpid de resoldre a base de tutorials i excels. Cal advertir que el personatge que interpreta Elena Martinell (Àries de reservat i El carreró de les bruixes) té la mateixa bona intenció de la protagonista: la tecnologia no la fa més impersonal. Al contrari, ella té la particularitat de cantar lírica per decidir el regal.
Cristina Clemente (Lapònia, Dolors, o Consell familiar i Vimbodí vs Praga) retorna al teatre familiar amb una peça que, aquest cop, puja a escena massa desenfocada. I és una llàstima perquè és molt necessari que l'univers de la dramatúrgia contemporània catalana es prodigui pel teatre familiar (han estat dècades que les companyires han estat treballant sols i, sovint, ja s'han sabut treure les castanyes del foc, però és molt necessària una mirada fresca nova). Clàudia Cedó ha fet diana, altra vegada amb Les croquetes oblidades, treballant amb Les Bianchis. Marta Buchaca va saber fer una adaptació interessant a Alicia al país de les meravelles. Marc Artigau ara reincideix amb Bye bye monstre després d'Els perseguidors de les paraules. També Marc Rosich ha estat un mestre amb comèdies en clau de musical delirant com La dona vinguda del futur, Renard o el llibre de les bèsties o, encara puntualment en cartell, La bruixa de la tramuntana. Benet i Jornet (enguany se li dedica tota la temporada a la Sala Beckett) era un entusiasta del teatre familiar: li agradava jugar amb adaptacions poca-soltes i alliberadores (La ventafocs, 2004, per exemple). Des de fa més d'una dècada que es ve insistint en què es professionalitzi la dramatúrgia del teatre familiar. Per tenir millors textos i solucions més complexes. Jordi Palet, per exemple, parla amb molta cura i imaginació sobre la transexualitat a La motxilla de l'Ada. Calen textos valents i honestos.
