Una gossa en un descampat

informació obra



Intèrprets:
Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo, Xavier Ricart, Maria Rodríguez
Autoria:
Pablo Messiez
Direcció:
Mercè Vila Godoy
Sinopsi:

Com tantes parelles de la seva edat, la Júlia i en Pau esperen, il·lusionats, l'arribada d'un nadó que ja porta cinc mesos de gestació. Però un dolor inesperat els porta a la consulta del metge i, uns dies després, a haver de fer front a una realitat terrible: la criatura que parirà la Júlia no pot sobreviure. La història de superació d'aquesta parella i la manera com tots hem d'aprendre en algun moment a fer front a les pròpies pors són el centre d'aquesta proposta dramàtica, signada per una dramaturga que ja ha passejat les seves creacions (com ara Tortugues: la desacceleració de les partícules, premi Butaca al millor text teatral, o L’home sense veu) per festivals i sales de petit format.

Clàudia Cedó, però, no és només una autora revelació, sinó també una creadora que, mitjançant el projecte Escenaris especials, s'ha endinsat en el teatre comunitari i ha utilitzat l'escena (i la seva llicenciatura en Psicologia) com a eina d'integració social, implicant persones amb discapacitat mental en la creació escènica.

Premi a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

Sergi Belbel, finalista a direcció dels Premis de la Crítica 2018

Vicky Luengo / Maria Rodríguez, premi exaequo a actriu principal dels Premis de la Crítica 2018

Clàudia Cedó, premi al text dels Premis de la Crítica 2018

Finalista Crítica Jove dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Una gossa en un descampat

30/06/2018

Un batec final revelador

per Jordi Bordes

Clàudia Cedó ha necessitat un punt de lirisme brut per expressar el buit del seu ventre. Ha trobat un cert consol distanciant-se d’un fet personal molt íntim que, en compartir-lo a través de l’escena, ha esdevingut catàrtic i pedagògic. Ha trencat un tabú com també ho van fer Gemma Brió i Norbert Martínez amb el seu Llibert (un crit de desesperació que arrapava a la cadira). Cedó ha sabut situar la trama en un espai ambigu, entre simbòlic i ben real, com acostuma a fer en els seus muntatges (Tortugues: la desacceleració de les partícules, L’home sense veu, Cinema….). Hi ha incorporat unes imatges poètiques d’aparent lletjor que aconsegueix embellir amb una mirada valenta i ferma al seu fantasma, a la seva ombra. A la negror que tothom percep dins del seu cos, o voltant-li, més enllà del fet concret de la maternitat i de la mort perinatal del nadó.

Sergi Belbel ha tornat a dirigir un autor ben jove. Diu que és la seva responsabilitat. I també la seva manera d’aprendre. Si amb Roc Esquius va poder treballar el matís (Sàpiens), en un escenari propi de vestíbul d’un pis (la sala Flyhard) ara té molt més espai. Disposa el públic a quatre bandes i fa que la primera filera trepitgi el terra del mateix descampat. És un espai més obert que, en les sessions prèvies, encara havia de resoldre algun problema per poder escoltar tots els intèrprets des de tots els punts de la sala. El joc escènic és metateatral perquè s’encavalquen els espais, i es fa broma dels actors que interpreten molts personatges diferents. La clau per entendre l’obra és que Cedó ha desdoblat (novament, com a Et planto) el personatge de Júlia. Hi ha la que va patir i construir les ombres i la que hi lluita en contra, la consciència. En certa manera són com la llum i la nit que Subirós va introduir a Sol solet, al TNC, de Sagarra.

Per últim, els actors. Hi ha un aire de Biblioteca de Catalunya pel que fa a les interpretacions. En part, per la disponibilitat de l’espai i per la sorra (són virutes de suro) que ho poden recordar. Però sobretot pel joc entre l’actor i els personatges. Xavi Ricart, Queralt Casasayas,i Anna Barrachina fan un desplegament divertit, dinàmic i precís de cada minipersonatge. Per la seva banda, pep Ambrós és un pare enamorat i preocupat per la companya. I que mira d’apropar-s’hi amb gran sensibilitat. I el duet Vicky Luengo /María Rodríguez permeten analitzar amb bisturí els moments de tensió, des que entren a l’hospital amb unes contraccions als cinc mesos, a quan surten havent parit un nen que no pot plorar. El seu descampat és el lloc on desgranen les pors i els records. Belbel va decidir una pirueta: que les dues actrius vagin alternant els papers de Júlia i de la seva consciència. En el passi (de prèvia) que vam veure, Rodríguez regalava unes mirades il·luminades, magnètiques, de llum mentre que Luengo li tocava el paper de la víctima, de la por. I que hla traslladava a una mena de sobreactuació volguda, per fer veure que el seu personatge era més forta que vulnerable (tot i que ser nomes una aparença).

Cedó retrata, novament, un retall de vida amagat. Com amb els seus personatges ambigus, de realitats paral·leles, fantàstics i alhora víctimes d’unes malalties que els situen als marges de la societat. Cedó mira el món des d'un mirador privilegiat, similar al d'Albert Espinosa des d'on pot servir de l'humor més negre. La diferència principal és que ara, la que decideix situar-se en un descampat és una jove amb empenta, amb ganes de ser mare i que ha d’assumir allò tant ingrat de la vida de “les coses van com van”. El preciós quadre final, oníric, que redimeix, indica que en aprendre d’aquestes doloroses renúncies hi ha la Vida en majúscules.