Una noche sin luna

La setmana passada es va poder veure al Teatre Auditori de Granollers Una noche sin luna, de Juan Diego Botto, que porta la veu de Federico García Lorca fins als nostres dies. L'espectacle, dirigit per Sergio Peris-Mencheta, ha passat també per Badalona, El Prat de Llobregat, Mataró, Viladecans i Manresa, i reprendrà la seva gira a partir de setembre. El tàndem format per Botto –autoria i interpretació– i Peris-Mencheta –direcció– és una fórmula de qualitat i èxit assegurats. Només cal pensar en la memorable i corprenedora Un trozo invisible de este mundo (2012), que portava a escena diferents experiències sobre exilis i migracions i denunciava la retòrica racista promoguda per determinades elits. Ara l'autor-actor busca novament conduir l'espectador cap a l'emoció i l'empatia com a aliades de la reflexió ideològica, i es posa en la pell de Federico García Lorca per fer-lo dialogar amb el present sobre un quadrilàter de fusta que esdevé vaixell, empostissat escènic –de La Barraca, és clar–, cadafal i sepultura. Federico García Lorca va ser afusellat el 18 d'agost de 1936, en una nit sense lluna, i Botto el fa parlar des de la cuneta: “En la fosa en la que me habéis abandonado, me entero de todos los homenajes que me hacéis”. Però no és un fantasma d'ultratomba qui se’ns adreça, sinó un home de carn i ossos amb un encant irresistible, avesat a seduir i acaparar l'atenció, entrenat en respostes vivaces i ràpides. A Memoria de la melancolía María Teresa León va escriure que per al poeta els amics eren l'aureola d'un cert torerisme, d'una soledat que es combatia amb la paraula: “Federico necesitaba ataduras, ligaduras, respuestas, espejos”. I així, parlant i fent-nos confidències, el simpàtic espectre de Lorca espanta la censura, dribla els homòfobs i afronta el seu últim “passeig”. No es tracta d'una aproximació reverencial ni museística a la figura del poeta, sinó popular i emotiva. Es rescaten fulguracions del seu teatre impossible –“Yo sí soy un hombre. Un hombre, tan hombre, que me desma­yo cuando se despiertan los cazadores […]. Un gigante, tan gigante, que puedo bordar una rosa en la uña de un niño recién nacido”– i breus fragments de xerrades i conferències, entre les quals destaca el discurs d'inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros, on García Lorca va reformular l’eslògan sufragista del pa i les roses per abordar la necessitat de posar la cultura –els llibres, la bellesa, els afanys artístics– a disposició del poble: “No sólo de pan vive el hombre […]. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan”. Un altre dels temes transversals de la proposta és la censura que va patir el poeta, finalment “cancel·lat” –assassinat– per raons polítiques. L'autor barreja hàbilment alguns extractes de l'última entrevista que li van fer a García Lorca –“Hay que dejar el ramo de azucenas y meterse en el fango hasta la cintura”– amb els comentaris que algunes d'aquelles declaracions podrien generar en un home d'avui políticament posicionat a l'altra banda de l'espectre. I s'ha de dir que Botto –que entra i surt del personatge de Lorca– tira una mica massa dels tòpics associats al populisme d'extrema dreta a l'hora de dibuixar els seus potencials detractors. En canvi, tenen molta gràcia les al·lusions nominals a personatges de l'època i les referències a la seva indumentària, com la “pajarita magenta” amb què identifica una persona del públic –d'un altre temps, és clar– que vol demanar la paraula.La gran metàfora que l'obra desplega, des del discurs i també des de l'escenografia dissenyada per Curt Allen Wilmer, és la del vaixell de Teseu, que fins i tot després de desballestat i reconstruït coneix tots els noms del mar, servant intacta la memòria. La veu autoral ens ve a dir que la història és el terra que trepitgen les successives generacions. És per això que cal recordar i que el poeta evoca en aquesta primera persona impossible l'hora en què Ramón Ruiz Alonso el va anar buscar a casa dels Rosales. I, en la nit sense lluna del títol, Botto/Lorca traça la semblança del mestre republicà que va ser afusellat també en algun punt de la carretera entre Víznar i Alfacar, i formula uns últims pensaments dedicats a Rafael Rodríguez Rapún. Una noche sin luna explora la subjectivitat del poeta, treballada com a resposta als processos externs que van concórrer en el seu assassinat. L'autor parteix d'una biografia autèntica i d'un llegat artístic ben conegut, però no renuncia a la invenció. Els afegits ficcionals i el joc metateatral amb què Juan Diego Botto completa el retrat no responen a una voluntat d'artifici ni de dissociació sinó d'aprofundiment en l'experiència, sempre en diàleg amb el nostre temps i amb la vocació d'interpel·lar-nos. Així és com aconsegueix excavar un túnel sota l'arena per arribar fins a la fossa i, des d'allà, aixecar el teló. Article publicat a Núvol el 20 de gener de 2022

És una sort que Juan Diego Botto hagi volgut reivindicar Federico García Lorca perquè això dóna possibiltat a fer arribar a un gran públic el drama del poeta. "Contigo iría al fin del mundo" li deia una espectadora dimecres passat en l'equívoc inicial (que no desvetllarem) per entendre que hi ha produccions que compta més l'actor que tota la resta. I la resta porta un pòsit de cunetes, de poemes, de relacions mal vistes a l'època, que cal ventilar. Des de Barcelona (que Lorca s'hi deuria enamorar ja que va dedicar Doña Rosita la soltera a les floristes de la Rambla) s'hi han fet aproximacions al seu desenllaç com ara Lorca eran todos, de'n Rubianes o el documental amb tul de Pep Tosar: Federico García. Ara, arriba aquesta producció unipersonal capaç d'enamorar a una Sala Gran del TNC. Se li ha de reconèixer el mèrit i l'oportunitat. El Botto/ Lorca juga a confondre's amb el personatges, a viure enmig de la boira entre el deliri i la divagació, com si estigués passant una grip de baixa intensitat.Botto trenca la quarta paret i s'indigna amb les persones incapaces d'atendre la diferència. Se sent, encara avui, un immigrant que algun sector de la població el voldria excloure. En aquesta fragilitat coincideix amb un Lorca que era tingut i assenlayat per "maricón". Un espectacle cru, Amor oscuro [Sonetos], vist a la Mostra d'Igualada rescatava els versos i els possibles amors correspostos, o no entre Lorca i els seus amants. Hi ha una història que ha quedat massa amagada i que va sent hora d'esbandir-la. La dramatúrgia va entrant i sortint per diferents episodis de Lorca i semirepresentant-los. Per moments, un tant excessius per repetitius. L'espai es va desmanegant i, de sota, hi emergeix tot el que una part de la població reclama rescatar i dignificar mentre que una altra part, canta a l'oblit, per superar els seus crims (o els dels seus avis). Lorca és un bon desencadenant perquè, a més, permet extreure versos deliciosament surrealistes i imatges d'una força indescriptible. L'acció hi juga a favor i, per moments, s'hi embadaleix un pèl massa. En el seu excès, es va desdibuixant Lorca i la seva incomprensió.Botto es car de veure als escenaris catalans tot i que possiblement,aquest voler atendre les diferències, conjuga prou amb el sentir de la cartellera catalana. Semblaria que aquesta proposta podria tenir espai en un teatre comercial i que fos el teatre públic el que presentés produccions pròpies. Però també és cert que la seva anterior visita, al 2014 amb Un trozo invisible de este mundo va ser al Teatre Lliure. Ara, aquesta Noche sin luna ha tingut una notable gira pels teatres de Catalunya. Costa entendre que les sales privades no vulguin aprofitar aquest trumfo; ara, si és així, fa bé el teatre públic de rescatar-lo i posar-lo en escenaris d'aforaments màxims.

Una noche sin luna es una función predecible y, a la vez, sorprendente. Predecible como enésima vez que la izquierda cultural española se amarra a Federico García Lorca para atravesar la marejada conservadora, desoyendo los cantos de sirena de la desmemoria histórica, la homofobia o el machismo, enfrentándose a una prefabricada derecha de fusil al hombro, verdades de refranero y asesina de la inteligencia en la impecable figura de Federico. Predecible porque es la misma izquierda que, en 2008, formó el club “de la ceja” para apoyar a José Luis Rodríguez Zapatero, artífice de nuestra primera Ley de Memoria Histórica. Predecible porque son los mismos que, cuatro años antes, habían lanzado un film-manifiesto, ¡Hay motivo!, contra la derecha absoluta de José María Aznar, donde Juan Diego Botto firmaba ya un corto. Y aún más predecible, en el caso de Botto, por su trágica historia familiar como hijo de un desaparecido de la dictadura argentina, Diego Fernando Botto. Que de todo eso haya surgido el teatro memorístico de Una noche sin luna no puede extrañar a nadie. Pero podía hacer temer, incluso al espectador más afín, otra maldita historia de la guerra civil, con su panoplia de lugares comunes. Y la panoplia está ahí. Nadie la oculta en ningún momento. Pero Botto ha sabido sacarle brillo con rigor documental, con una inesperada sociología del público y con las astutas trampas, ideológicas y argumentales, que tiende a la platea, y que le podemos reprochar o consentir, pero no podemos evitar que nos pillen por sorpresa.Una noche sin luna viene con subtexto: El público, de García Lorca. Concretamente, una frase que el poeta granadino escribió en 1930 y que lo explica todo inquietantemente bien: “Tendré que darme un tiro para inaugurar el verdadero teatro, el teatro bajo la arena […] para que se sepa la verdad de las sepulturas”. Desde estas escalofriantes palabras puede explicarse toda la función. Lorca especulaba, más allá de su muerte, con una dramaturgia que conectaría al espectador con su pasado, sorteando los dramas de "lirios blancos" o de "columna salomónica" que parodiaba su Comedia sin título. Un teatro que regeneraría al país desde la platea, que haría crecer a quienes abucheaban o censuraban obras como Yerma por su ateísmo, por la fortaleza de sus mujeres o por la homosexualidad de su autor. Es a este público al que Botto interpela a través de las conferencias de Lorca, proyectando los apóstrofes del siglo XX en la platea del siglo XXI, narrando y mostrando, como un aedo, sus complicidades y sus disputas con las plateas de izquierdas y de derechas. Esta sociología teatral, maniquea y desternillante, es el gran vicio y la gran virtud de la función. Saca a Lorca del sagrario laico del homenaje. Pero lo expone al trazo grueso de la calle. Fuera de eso, la función transcurre sin sorpresas, con los clásicos dejos sentimentales de la hagiografía lorquiana, no exentos de buenismo y algo de ñoñería, desde un amoroso crepúsculo de postal hasta la militante moraleja del barco de Teseo, que uno puede compartir sin perder por ello conciencia de estar siendo amablemente aleccionado.Peris-Mencheta pone en escena, literalmente, el teatro bajo la arena. Botto desentierra de las tablas toda la utilería para contar su historia, para hacernos saber la verdad de las sepulturas, gracias a la caja de sorpresas que Curt Allen Wilmer ha diseñado en forma de tarima, que permite transformar el escenario en cuadrilátero, en plaza mayor o en velero. Las luces de Valentín Álvarez también ayudan a contrastar y confundir a Botto con Lorca, el presente con el pasado, y coronan la función con un idílico cielo deslunado pero estrellado. La estrella absoluta, sin embargo, es Botto, un actor inconmensurable que seduce al público entre burlas y veras, saltando ágilmente sobre las tablas, desdoblándose en una hilarante galería de secundarios, recordándonos al galán canallesco que ha sido tantas veces en el cine: el crápula que flirteaba con su propia hermana en Historias del Kronen, el adolescente melancólico que seducía a su madrastra en Martín (Hache), el maquis de sonrisa indestructible en Silencio roto, o Calisto en La Celestina de Gerardo Vera. Treinta años después, Botto mantiene intactas sus dotes de seducción escénica y se hace perdonar, incluso, sus pequeñas fullerías de fondo y forma.Después de dos años girando, Una noche sin luna ha llegado por fin a Barcelona y al TNC precedida de una vertiginosa hemeroteca, de un Premio Nacional de Teatro y dos Max, con todas las entradas vendidas y un público, como diría Miguel Poveda, enlorquecido. Y es verdad que, hipérbole arriba, hipérbole abajo, la función no defrauda. Pero tan obligado es encarecer sus virtudes como prevenirnos de ellas. Nuestro teatro sigue bajo la arena. Y artistas como Botto ayudan a desenterrarlo cuando pasean a Lorca por la platea, que es donde mejor puede sobrevivir. Pero en ese giro social lorquiano sobra quizá algo de trinchera y faltan algunas aristas. Es lo que hizo Pepe Rubianes en Lorca eran todos (2006), centrada en un atormentado Luis Rosales, el poeta falangista amigo de Lorca que fracasó en el intento de protegerlo y dio rostro humano a la otra España. La obra de Rubianes desató una polémica digna de los años 1930, con cancelación incluida. La obra de Botto, afortunadamente, no. Y nadie duda de qué pie cojeaba Rubianes que, sin embargo, supo retratar el “pulso herido que sonda las cosas del otro lado”, por decirlo en palabras de Lorca. Quizá sea ésa la llaga donde haya que poner el dedo, evitando la equidistancia tanto como la caricatura. Y eso no ha de impedirnos disfrutar de la sonrisa de Botto, que es encantadora. Pero tampoco ha de hacernos olvidar el ceño fruncido de Rubianes.